Aquest reconeixement, en el nostre ordenament jurídic, l’atorga la Llei Orgànica de Llibertat Sindical a aquells sindicats que compleixen determinats requisits (complir amb uns determinats percentatges d’audiència electoral, això és, de representants dels treballadors escollits a les empreses on treballen), avui dia, bàsicament CCOO i UGT.
La naturalesa de la nostra activitat, temporal per essència, impossibilita que els artistes puguem participar d’eleccions sindicals, fet que, de retruc, suposa que els nostres sindicats professionals no poden assolir els percentatges mínims exigits per la LOLS per assolir la màxima representativitat.
Però és imprescindible solucionar aquesta mancança ja que suposa la vulneració del dret a la llibertat sindical dels artistes que no poden escollir lliurement els seus propis representants.
El reconeixement de la representativitat sindical s’ha convertit en un dels cavalls de batalla tant de l’AADPC com de la recentment constituïda organització estatal CONARTE. Era imprescindible la unió sota una sola veu de totes les organitzacions d’artistes de l’Estat, ja que la lluita pel reconeixement de la representativitat sindical i el dret a la llibertat sindical dels artistes s’ha de fer a escala estatal, en ser la regulació del dret laboral competència exclusiva estatal.
En el punt en què ens trobem, hi ha diferents vies per les quals CONARTE podria intentar assolir aquesta representativitat: modificar la LOLS i el criteri d’audiència electoral (tens més representació com més delegats tens a les empreses), inaplicable en la relació laboral especial dels artistes; modificar l’Estatut dels Treballadors establint un sistema propi d’eleccions per als artistes que es portessin a terme per sector i no per empresa, o bé exportant el model de representant sindical que l’AADPC ja té signat amb TVC i TNC.
En definitiva, el que és important és que els artistes se sentin amb una sola veu, i que se sentin representats en tots aquells àmbits en què correspon la defensa dels seus drets com a persones treballadores i en la regulació dels sectors que els afecten (econòmic, social i cultural, entre d’altres).
El camí és difícil però en cap cas impossible.
