Edu Gibert, Secretari d’Acció Sindical de l’AADPC imagina un futur amb una professió unida.
Miro endavant, cap a l’any 2058, i hi veig bufons i titellaires fent teatre a les places majors passant la gorra o actuant gratuïtament en sales per si ve algun programador a comprar-ne l’espectacle per quatre duros. Veig quatre privilegiats que es guanyen bé la vida i la resta treballen per amor a l’art o per poder tenir imatges per al seu videobook actualitzat tot fent curtmetratges sense remuneració per a escoles de cinema.
No acabo d’apreciar qui és infiltrat i qui professional. No sé si és un actor de carn i ossos o algú derivat de la intel·ligència artificial.
Miro endavant, cap a l’any 2058, i hi veig una AADPC forta
Veig una AADPC dèbil, apàtica, incapaç de convocar una aturada sectorial per defensar tot el que s’ha aconseguit durant els últims 70 anys. Una AADPC que ha perdut legitimitat davant la patronal i les institucions del país perquè els seus associats i associades es poden comptar amb els dits d’una mà. “Que se sindiquin els altres, i jo me n’aprofito”.
I m’entristeixo.
Miro endavant, cap a l’any 2058, i hi veig una AADPC forta, valenta, tenaç, amb capacitat de mobilitzar tot el sector en una aturada indefinida en defensa d’uns drets assolits després de 70 anys de treball continuat. Una AADPC que ha sabut adaptar-se als canvis produïts en les arts escèniques i en el món audiovisual defensant-se de l’atac de la intel·ligència artificial i millorant les condicions de treball. Tot gràcies a la legitimitat que els donen els seus milers d’associats i associades. Perquè hi són tots i totes. Perquè no hi falta ningú. Perquè sense nosaltres no hi ha fulletons, ni aixequen les persianes els teatres ni es roden sèries ni pel·lícules al nostre territori. Perquè som una veu potent que quan crida, l’escolten.
Veig un món sense advocats, ni denúncies, ni maltractaments. On l’obligació d’estar sindicada em dona força davant les productores a donar-nos d’alta a la Seguretat Social i no a demanar-nos factura. On els drets d’imatge es paguen abans d’iniciar-se la seva difusió en mitjans i no al cap de 120 dies. On tots els meus ingressos professionals computen per a la jubilació i per a l’atur. On els dies de proves de caracterització es consideren jornada laboral retribuïda i no hores de la meva vida regalades a les productores. I on els pactes extraestatutaris siguin molt més favorables que els sectorials d’obligat compliment.
Un món on els nous llicenciats, les treballadores actives i les jubilades estan sindicades perquè saben que no estaran soles davant d’un conflicte amb qui els contracta. Perquè el sindicat negocia ajuts, subvencions i millores fiscals per a totes nosaltres. I perquè sé que jo sola no vaig enlloc.
I m’enorgulleixo de pertànyer a l’AADPC.
Aquest article forma part del dossier Entreacte 35 anys que reflexiona sobre el futur de les arts escèniques i audiovisuals.
