Això implica que l’artista es converteix en coproductor de l’obra en qüestió, és a dir, renuncia a la seva condició de treballador per constituir-se únicament en inversor privat d’una empresa –cosa que, en la major part dels casos, no té cap entitat jurídica.
Sovint, l’artista signa un contracte pel qual contreu les obligacions pròpies d’un treballador assalariat (interpretar un personatge, aprendre un guió, assajar sota la direcció artística triada pel productor, complir uns horaris d’assaig, de representacions, de rodatge), però no s’al·ludeix a la retribució per aquest concepte i, simplement, es fa esment que percebrà un percentatge determinat dels beneficis que s’obtinguin, descomptades les despeses de producció. Que no és, potser, la retribució del treball interpretatiu de l’artista una despesa fonamental de la producció? Amb quin criteri es decideix que la retribució de l’artista és menys important que qualsevol altre import de la producció?
En la major part d’aquests contractes no se sol pactar quines mesures de control podrà exercir l’artista-inversor sobre els comptes anuals del productor: de quina manera o amb quina freqüència s’obliga el productor a presentar-los-hi, o com els justificarà. A més, l’artista sol cedir gratuïtament els drets de la propietat intel·lectual sobre la seva interpretació, sovint mitjançant clàusules abusives. L’amor per la seva feina dilueix el fet que, a canvi, només rep una promesa, la promesa d’un particular o d’una entitat que poden desaparèixer en qualsevol moment, havent cedit aquests drets a un tercer, i aquest tercer a un altre… i aquest últim “altre” no estarà vinculat al repartiment de beneficis inicialment acordat.
Per aquest motiu, cal no deixar de banda els aspectes no artístics de la feina, avaluar riscos i conseqüències, consultar els dubtes, per continuar treballant amb la mateixa passió però sense haver-nos de trobar de cop i volta convertits en l’última baula de la cadena.
