Amb pocs projectes a les espatlles, podem afirmar que el següent grapat de professionals garanteix un relleu engrescador en el món de les arts escèniques Auca#40
Veu cantant
La vam descobrir en solitari a Versiones parciales y erróneas de mi vida y mi gloria, espectacle musical en què passava del jo individual al subjecte polític amb la gràcia i estil que és habitual en la seva companyia mare, José y sus hermanas. Per al seu segon treball, Glòria Ribera ha pujat l’aposta en tècnica vocal i recerca històrica. Ressuscita lletres i estils del cuplet clàssic per abordar un subjecte tan propi del trap com són els calés. Moderna i retro alhora, teniu una oportunitat de veure el nou Parné dissabte dins el programa del festival Escena Poblenou.
Direccions úniques
La temporada passada ens va colpir el seu pols a l’hora de plantejar una complicada pirueta textual de Caryl Churchill al Tantarantana. Bona notícia, El desig del cor dirigit per Lucia Del Greco tornarà a la Sala Beckett el pròxim 10 de novembre. Paga la pena com un exercici d’aterratge de les infinites possibilitats del llenguatge escènic, també com una punyent reflexió sobre la família i les seves lògiques no sempre saludables. Del Greco, a més, farà doblet aquesta temporada amb la direcció del text Els encantats de David Plana, a partir de març també a la Beckett.
Noves fronteres
L’espectacle Aquellas que no deben morir del Col·lectiu Las Huecas va ser una de les sorpreses de la temporada passada que encara es pot recuperar el 20 de novembre (Festival Temporada Alta). Una de les integrants de la companyia, Júlia Barbany, va estrenar creació en solitari en el passat TNT de Terrassa, i el resultat ens va deixar descol·locats. La noció de boutade ens va acompanyar durant la recepció de l’obra Diversión obligatoria, la no història d’un personatge anodí, per moments desagradable. Vista en perspectiva, aplicant filtres com el posthumor, la resignificació del cos i l’eixamplament de la noció d’espectacle, podem parlar d’una forma innovadora, d’una proposta realment diferent més enllà dels tòpics d’això que anomenem nous llenguatges. L’espectacle, per cert, passarà per l’Antic Teatre entre l’1 i el 4 de desembre.
Més enllà del desfici
Van guanyar el Premi Moritz de la passada edició de FiraTàrrega, atorgat a partir del criteri de professionals acreditats del sector. No és poca cosa si atenem que el Col·lectiu Desasosiego acaba de sortir de l’Escola ERAM i ja ha aixecat una allau de comentaris positius amb l’espectacle Un segundo bajo la arena. El secret? Fer un tomb de 180 graus a l’obra de Lorca Bodas de sangre. Com ens va explicar Carla Coll, actriu i dramaturga de l’espectacle, “hem fugit de tot el que s’ha fet fins ara: agafem la tragèdia més absoluta per capgirar-la i poder celebrar la vida i no la mort. Som d’una generació que ens han venut que el món se’n va a la merda, i lluny de resignar-nos-hi volem continuar endavant i fugir de la distopia que ens imposen. Tot això, l’esperança, també es pot trobar a Lorca”. Els podrem veure al Maldà del 10 de maig al 4 de juny.
Absències rellevants
No ens movem de Lorca, perquè a partir del 2 de novembre arriba al Centre de les Arts Lliures (antic Brossa) una curiosa versió titulada La casa sin Bernarda, de la companyia Entrance. Eliminant la matriarca, el muntatge de la directora Paula Errando busca el retrat juvenil de les filles, eludir la presència de Bernarda Alba per trobar el costat més esperançador i lluminós que amaga el text. Una aposta per apropar l’icònic clàssic lorquià al públic jove, amb un treball d’investigació per fer que els diàlegs respirin contemporaneïtat. El muntatge també es podrà veure en el festival Temporada Alta el 5 de desembre.
Desig d’obres
També a Girona cap a final d’any –2 de desembre–, Juana Dolores presenta segon espectacle després del contundent *Massa diva per a un moviment assembleari*. Un debut tan comentat suposa una bona dosi de pressió per a la continuació, per això el nou *Hit me if I’m pretty* resulta una incògnita, més encara després d’haver llegit a xarxes que la mateixa creadora –amb la seva no modèstia habitual– considera la peça “l’obra de teatre feminista definitiva”. El muntatge parlarà sobre el desig i esperem que conservi la ràbia i la solidesa de la veu pròpia, tot allunyant-se d’altres trets discursius més transitats pels ramats de seguidors d’Angélica Lliddell.
