El juliol passat, pels volts del dia 10, la premsa catalana va recordar a les pàgines de cultura Joan Capri, un dels còmics més populars del teatre català del segle XX. Alguns reis mediàtics van baixar del tron televisiu per escriure articles laudatoris sobre l’actor, i fins i tot un programa radiofònic va instal·lar l’estudi al Poliorama per retre-li homenatge, amb la participació d’artistes, polítics i periodistes. Tothom va recordar Capri amb motiu del seu centenari, una efemèride que, per sort, no va passar inadvertida als mitjans, com sí que fou el cas de Mary Santpere l’any 2013 o el d’altres icones teatrals que van caure en l’oblit després de sortir d’escena.
El teatre, ho sabem, és un art efímer. Les funcions són sempre úniques i irrepetibles, mai no n’hi ha dues d’iguals. L’experiència artística es gaudeix en el mateix moment en què es produeix, en el present, i només perviu en la memòria de qui l’ha viscuda dalt o baix de l’escenari. A qui no agradaria veure la Medea de la Xirgu a Montjuïc (1933) o la que va convertir Núria Espert en una estrella (1954), també al Teatre Grec? A Pitarra estrenant una gatada a l’Odeon? Si avui dia als estudiants de teatre no els sonen noms com Lleó Fontova o Enric Borràs, o el de Capri els cau lluny, és perquè no posem remei a aquesta desmemòria crònica nostra. És ben cert que entitats com el MAE o alguns arxius fotogràfics atresoren valuosos records teatrals, o que, gràcies a la iniciativa de canals digitals i de les mateixes companyies, molts espectacles actuals s’han enregistrat i, per tant, es podran revisar en el futur. Però la recuperació definitiva de la memòria escènica passaria perquè les institucions (educatives) o fins i tot els teatres fessin una tasca col·lectiva d’exhumació. Concedir la immortalitat a aquest artistes ens ajudaria a donar oxigen a una societat dominada per la velocitat, pel menyspreu al passat, per l’empobriment cultural.
