La crítica entrega els seus guardons la setmana del retorn de la companyia de circ més famosa del món Auca#106
Tasca fonamental
Dilluns va es van entregar els XXVI Premis de la Crítica d’Arts Escèniques, una gala que va coronar amb cinc guardons L’alegria que passa, de Dagoll Dagom. En el discurs d’agraïment del Premi a Millor Musical, la productora Anna Rosa Cisquella va recordar la importància “fonamental” de la crítica, la seva tasca “d’acompanyament” artístic. Cisquella va reivindicar la renovació que ens els últims anys ha viscut el gremi dels crítics amb “gent jove, diversa, diferent”, tribunes que ja no estan en mans d’unes poques persones, sinó d’un seguit de “veus compartides que fa que hi hagi diversitat d’opinions i de criteris que ajuden moltíssim a la professió”. Més de vint experts del periodisme i la crítica integren el jurat principal dels premis, a més d’una altra vintena que formen els comitès específics de dansa, arts de carrer, familiar, circ i NovaVeu. Precaritzada fins a extrems insuportables, la crítica sobreviu a força d’equilibris que sovint poden llastrar els resultats, però en tots els casos s’intenta compensar a força de vocació, entrega i entusiasme. La celebració dels Premis de la Crítica n’és un exemple, vint-i-sis edicions d’uns guardons que, tot i estar muntats amb una sabata i una espardenya, serveixen per crear un necessari consens contrastat més enllà de la fugacitat quotidiana del ritual teatral.
Crítica de la crítica
Què fem amb les gales? Gairebé tothom coincideix amb l’apreciació: les entregues de premis són un format suat i repetitiu, clonat fins a l’extenuació. Malauradament, resulta complicat trobar una alternativa. El sistema de nominats i guanyador fomenta una competitivitat absurda, però també ajuda a crear una de les poques emocions del guió i contribueix a donar visibilitat a més d’una candidatura. La quantitat en expansió de guardons allargassa les entregues, tanmateix, és important el nombre de categories perquè permet assenyalar professionals i formats que, d’una altra forma, no tindrien el seu minut de glòria i el diploma corresponent. Tot i això, lliurar 37 premis en poc més de dues hores i mitja encaixaria dins la categoria de “gala dinàmica”; recordem que els Gaudí es gasten una hora més per entregar-ne 26. I no cal que comparem el pressupost, la cobertura dels mitjans i el glamur, en aquests tres aspectes concrets, com sabem, el teatre sempre fa curt, especialment en els outfits, que no costa res mudar-se una mica per anar a les gales.
Circ modern
Dels premis a L’alegria que passa saltem a l’Alegria que torna a la carpa. La reestrena de la setmana la protagonitza el Cirque du Soleil a l’Hospitalet, que torna a rodar el seu espectacle insígnia trenta anys després de la seva creació, afegint-hi una nova llum i els elements habituals que han fet de la multinacional canadenca el circ més popular del món. D’entrada és normal tenir el millor elenc d’artistes si es parteix d’una posició privilegiada, pagant sant Pere canta. Però no és això el que ha fet gran la companyia, el secret rau a mantenir-se fidel a una forma de fer: dramatúrgia, estètica i excel·lència contra els paràmetres encarcarats del circ tradicional. El poc sostenible “més difícil encara”, la competició pels salts mortals, deixa pas a un concepte d’espectacle total en què les parts disperses formen un tot compacte. Així, a l’acròbata de la roda cyr i al faquir no els cauen els anells quan fan d’assistents del número de hula-hoop, tampoc importa si els figurants roben alguna escena als acròbates estrella perquè tot està al servei d’un propòsit major. Sense els lluentons habituals ni els animals torturats, sense recórrer a la cosificació de les persones, Alegria funciona igual que el primer dia tant pels nous números de primeríssim nivell com per la grandesa d’un espectacle que respira a l’uníson, tot un manual de referència per a un circ del segle XXI. Exemple d’això, la feina dels pallassos Pablo Bermejo i Pablo Gomis López, humor que projecta masculinitats alternatives des de la tendresa, sense la violència usual de l’slapstick, sense la humiliació del dèbil. Així sí.
Incertesa
Segons la dita l’alegria hi dura poc a la casa dels pobres. Les sobtades eleccions catalanes que ens esperen al maig han truncat uns pressupostos que havien de ser especialment benignes per al sector de la cultura. L’increment de l’assignació previst havia d’arribar a l’1,7% del total en el camí d’aconseguir el 2% el 2025, objectiu compartit per tots els grups parlamentaris. Equipaments, agents articuladors, companyies i artistes comptaven per la pròxima temporada amb un marc de creixement que ara resta congelat fins a nou avís. L’escenari polític d’incertesa torna a posar un pal a la roda del llarg termini i l’aparent clima d’entesa entre administració i sector pot semblar un miratge. Ja ho sabem, el teatre de la política és una farsa que alguns cops conclou en tragèdia i, la major part dels casos, es queda a mitges.
