Sobre el bon moment que viu l’escena i la falta de cronistes que puguin explicar-ho Auca#131
Sónar flamenc
He posat en pràctica aquell costum que recomano sempre que tinc l’ocasió: repetir funció d’obres que ens entusiasmen. Camisa maca i cap al Liceu, que hi falta gent. El que ha fet Marcos Morau amb el Ballet Nacional de España no és d’este món. Afanador, estrenat a Sevilla abans de passar pel Teatro Real de Madrid, és un dels espectacles més hipnòtics que s’han creat darrerament. El segell coreogràfic inconfusible de La Veronal conforma una fantasmagoria cañí i alhora règia. És com si Bob Fosse muntés una coreografia per a les filles de Bernada Alba, un quejío fotografiat en analògic blanc i negre, una edició especial del Sónar als carrers de Triana, i tot rematat amb un final insuperable de falla i mascletà. Alguns potser acaben saturats de folklore chic, però també és part de la gràcia deixar-se portar pel toro d’Osborne que tots portem a dins, amb més orgull o d’amagatotis. Als que es pregunten si calia un espectacle tan gran –més de 30 ballarins– val la pena recordar que es tracta de funcionaris, una companyia nacional que paguem entre tots. El preu de l’entrada, això ja és un altre debat.
Èxit de barri
En una escala diametralment oposada, al diminut Heartbreak Hotel de Badal, Àlex Rigola ho ha tornat a fer. Ha reunit un grup d’intèrprets en estat de gràcia per destil·lar tot el suc d’una obra que, despullada de tot artifici, revela el seu pinyol profundament humà. Malgrat els deliris del seu present polític, David Mamet està de tornada en la cartellera (a la Villarroel s’acaba d’estrenar Un matrimoni de Boston) i Glengarry Glen Ross no pot estar més de moda. Només cal recordar que l’adaptació fílmica de 1992 es va titular aquí Èxit a qualsevol preu. És això: agents immobiliaris obligats a competir fins al límit, taurons explotats en mig d’un basal de sang; a Gràcia en trobareu gent pareguda intentant llogar caus de 15 metres a preu d’or. Però, com és habitual, el que més enlluerna del teatre de cambra que practica Rigola són les interpretacions: Francesc Garrido està tan natural que sembla que no actuí, Miranda Gas torna a ser la mirada lluminosa, Pep Ambròs és adrenalina continguda, Andrés Herrera pura empatia i Sandra Monclús està de premi com la reina rancúnia. Al Heartbreak Hotel la temporada pinta molt bé i una arrancada tan potent és un bon auguri.
Municipalitzar
Dimecres 9 es va presentar a l’Arxiu Històric de Barcelona Tres segles de teatre barceloní. “El Principal” a través dels anys, un llibre que Josep Artís i Balaguer no va poder publicar a causa de la Guerra Civil. El professor Biel Sansano ha compilat tot el material (escrit a mà) i l’ha editat amb tot luxe de detalls i notes, una feina ingent per posar a disposició de tothom tres segles d’història d’uns dels teatres més antics d’Europa. Tres fets curiosos: el primer, cap editorial de Barcelona no ha volgut publicar el volum, la responsabilitat ha recaigut en la Universitat d’Alacant; dos, el Teatre Principal continua tancat quan havia de reobrir el 2024, però ni tan sols han començat les obres que faran d’ell “un espai cultural d’art immersiu”; tres, per què tants esforços polítics dedicats al burgès Liceu i cap al teatre dels cruzados que és més antic i també atresora un il·lustre passat? Barcelona hauria de prendre la iniciativa, dotar-se d’un teatre municipal al Principal i deixar-se estar d’operacions especulatives i negocis per a turistes. Massa poc s’expropia.
La bugada
Dilluns no va ser un dilluns normal. Ens vam despertar sense l’habitual article de reflexió teatral que l’Andreu Gomila publicava puntualment. En imperfet, sí, perquè el mitjà on ho feia, El Temps de les Arts, desapareixerà. Perdrem així la columna més rigorosa, lúcida i valenta del nostre panorama escènic. Confiem i desitgem que l’Andreu podrà vehicular el seu talent cap altres capçaleres, inclosa aquesta casa que sempre l’acull amb els braços oberts. En qualsevol país normal, un periodista com ell tindria una columna intocable en el diari més prestigiós. La desaparició d’El Temps de les Arts torna a evidenciar la debilitat dels mitjans dedicats a la cultura, un ecosistema en què crítics clarividents com Gabriel Sevilla tiren la tovallola per falta d’incentius. A cada bugada perdem un llençol, i de continuar així aviat només escriuran sobre teatre les IA i els departaments de màrqueting, i no sé què és pitjor.
