Julio Manrique dirigirà el Teatre Lliure, cavall guanyador, però què hauria passat si el concurs s’hagués resolt d’una altra manera? #Auca89
Passat
La ciència difusa de fer safareig sovint encerta. Per poc que haguéssim parat l’orella, el xiuxiueig d’uns noms era una constant, candidatures reals o figurades que en les cases d’apostes haurien arribat a la recta final del concurs per dirigir el Teatre Lliure. Alguns dels auguris no s’han materialitzat per a desgràcia dels corrents conservadors que haguessin gaudit amb un retorn al passat. Alguns oracles havien assenyalat Lluís Homar en la travessa, màquina del temps directa a l’olímpic 1992, inici de la (de moment) primera etapa de l’actor i director al capdavant del Lliure. Altres antenes ben situades havien captat el nom del gestor Borja Sitjà, director del Grec i del festival del Fòrum a principis de l’actual segle. Segons sembla, Sitjà era el favorit de l’Ajuntament de Barcelona, institució que busca ara el retorn a les glòries de polítiques superades.
Julio Manrique @Larsgez, amic estimat, serà el pròxim director del @teatrelliure. El meu projecte ha arribat a la final, amb el seu.
— Borja Sitjà (@BorjaSitja) October 12, 2023
El patronat de la Fundació ha decidit votar pel seu. Aviat el publicaré per que els patrons/as que no l’han pogut llegir al menys puguin fer-ho
Present
Tampoc ha estat cap sorpresa que Julio Manrique acabi escollit per dirigir el Teatre Lliure fins al pròxim 2029. El seu nom figurava entre els favorits des del començament de la cursa, i és que, de raons per escollir-lo, no en falten, només cal passar per la fitxa que repassa el seu currículum a la casa (27 treballs). Compleix amb tots els requisits: experiència com a gestor (va dirigir el Teatre Romea entre 2011 i 2014) i un muscle creatiu en forma, que en les nostres contrades encara és més important que el perfil administratiu. Manrique és un dels directors més sòlids de l’escena catalana, un creador idoni per marcar el ritme artístic en el vessant més afeblit del Lliure dels últims anys, el teatre adreçat a grans audiències. Faltarà veure la diferència entre el Manrique programador d’un teatre privat i el de director d’una gran institució pública: si no són polítiques diferents tindrem un problema.
Futur
No va poder ser. El nom de Carlota Subirós, la més germànica i postdramàtica de les nostres directores de primera línia, va tornar a sonar amb força en la recta final. Una trajectòria diferent, amb una concepció teatral més difícil d’encasellar, també amb un muscle creatiu tensat (La plaça del Diamant només n’és un exemple). Però el risc i la sorpresa no han triomfat en aquesta ocasió a can Lliure. Carme Portaceli tampoc va aconseguir fer-se amb la direcció del TNC en el primer intent. Per què no pensar un futur en què professionals en molt bona forma i amb experiència com Alícia Gorina, Margarida Troguet o Anna Giribet, per posar-ne altres exemples, guanyen un concurs per dirigir el Lliure. Amb tot, van passant les oportunitats i sembla que sempre les aprofitin les mateixes persones.
Les bases
Quan diem “concurs” pensem en transparència, igualtat d’oportunitats, normes clares. Per això estem desitjant saber quin ha estat el criteri de l’elecció de Manrique, què pensa fer amb el Lliure, el seu projecte. També, per descomptat, conèixer la composició del jurat-comitè de selecció, i com s’ha dut a terme l’elecció dels seus integrants. Seria genial poder escrutar les altres candidatures, la resta de projectes no escollits, per aprendre de tot plegat, per prendre la temperatura a les alternatives. Fins i tot, que els propis aspirants publiquessin els seus dossiers, com va fer Carla Rovira després de l’anterior concurs a la direcció. A tots ens agrada la transparència, saber el perquè de les coses.
