Mentre celebren en vida el centenari de l’actriu Teresa Cunillé, nous artistes i tendències de l’escena van obrint-se camí Auca#132
Un segle de teatre
Habitualment celebrem els centenaris in absentia, i gairebé mai amb la protagonista fent ús d’una memòria prodigiosa. L’actriu Teresa Cunillé fa cent anys, un segle de dedicació absoluta al teatre català. La seva trajectòria s’inicia de ben jove en l’escena amateur, però va ser al Teatre Romea durant el franquisme quan va brillar com una figura emblemàtica de la resistència cultural. La ferida lluminosa (1954), de Josep Maria Sagarra, només va ser una de les seves nombroses estrenes al teatre del carrer Hospital. Destaquen també les seves múltiples interpretacions televisives a TVE, testimonis d’una carrera en un context complicat per a la creació en català. Atresora reconeixements com la Creu de Sant Jordi i el Premi Margarida Xirgu i dilluns vinent, precisament al Romea, se li retrà homenatge, un acte conduït per Jaume Viñas i Lloll Bertran, amb la intervenció de companys com Josep Maria Flotats, Sílvia Munt, Francesc Nel·lo, Lali Barenys, Anna Güell, Maite Guisado i Àlex Casanovas.
Tangos
La Gleva Teatre s’afegeix al centenari de Teresa Cunillé amb una proposta que beu directament de la seva trajectòria. Amb Lali Barenys com a protagonista i sota la direcció d’Anna Güell, Els tangos de Sagarra és un dels pilars de la temporada de la sala del barri del Farró. El muntatge revisita una de les darreres col·laboracions teatrals de Cunillé, Dones com jo, una selecció de textos de la mateixa actriu i direcció de Francesc Nel·lo que es va estrenar al Lliure el 2002. A La Gleva veurem una selecció de monòlegs (tangos) de personatges femenins escrits en vers per Sagarra, una revisió amb perspectiva de present sobre dones valentes i fins a cert punt transgressores per a l’època en què van ser concebudes. Un homenatge a Teresa Cunillé i una època concreta del teatre català que encara brilla als ulls de testimonis directes.
La revolució impossible
Arribo fregant el pal, però per sort vaig caçar una funció al Tantarantana d’Els miserables, l’última obra del joveníssim Miquel Mas Fiol. Si amb el monòleg Les penes del jove Werther ja ens vam quedar enganxats a la poca vergonya i l’energia projectada sobre l’escenari, el nou espectacle redobla l’aposta. Novament, un marc metateatral i autoficcional portat al límit, un retrat de l’ecosistema teatral com excusa per plantejar una farsa sobre el concepte de revolució i tots els clixés simbòlics que arrossega. Entre deliris nihilistes i dards enverinats repartits a tort i a dret, el nou muntatge torna a destacar per l’entrega física dels intèrprets. Amb una espaterrant introducció musical de Gerard Franch, brillen també uns no menys àcids Mel Salvatierra i Lluís Oliver, els tres junts són la clau d’un guisat amb aires gamberros de conferència performativa. Tot i que algunes reiteracions es podien haver escurçat, la volcànica deconstrucció llança moltes preguntes i pràcticament cap resposta, enfrontant-nos a la nostra imatge inactiva com a públic i com a societat. Teniu temps fins diumenge, però en queden poques entrades, afanyeu-vos.
Teatre vermut
S’ha comentat amb profusió el canvi de tendència que fa que espais teatrals practiquin el sostenible art de la reposició. Els rescats d’obres aporten una segona oportunitat tant per als creadors i intèrprets com per al públic, posant a circular de nou el preuat boca-orella. L’Espai Texas és un dels culpables, però també les iniciatives, entre d’altres, del nou Espai Lliure, el Maldà i l’Off de la Villarroel. En aquest últim cicle es va reestrenar dimarts Pols de diamant, brillant text d’una altra jove promesa, Pau Coya, premi Revelació de la Crítica. Alguns d’aquests espais, també el Heartbreak Hotel de Rigola, estan consolidant una altra interessant tendència que fins fa poc sonava a temeritat: les funcions matinals. La franja del migdia del cap de setmana és una opció fantàstica per anar al teatre, compatible amb qualsevol altre compromís, inclosos els dinars a ca la iaia. El que ha començat com una anècdota, qui sap si acabarà convertit en un costum. Benvingut sigui el teatre vermut.
