Neix per fi l’Associació Catalana de Dramatúrgia en la setmana que s’entreguen els Premis Teatre Barcelona i el MAE rep el fons Bonnín Auca#37
Unió = força
L’Associació Valenciana d’Escriptores i Escriptors Teatrals (AVEET) es va crear l’any 2013, en el pou de la crisi anterior. L’Associació de Dramaturgues i Dramaturgs de les Illes Balears (ADIB) es va registrar el 2017 i cada any porta a terme un conjunt d’activitats força interessants. Com pot ser que al Principat –amb un nivell de professionalització de l’escriptura dramàtica que ja voldríem molts països– hagi trigat tant a constituir-se una associació d’escriptores i escriptors de teatre? Pablo Ley ho explicava a Entreacte fa pocs mesos: “El 2020, les circumstàncies eren ben diferents. La pandèmia, teatres tancats, aforaments severament limitats, la professió al límit de l’abisme de la supervivència. I calia actuar”. Benvinguda sigui l’acció. Ja d’entrada, la presentació de l’Associació Catalana de Dramatúrgia, que va tenir lloc ahir a l’Ateneu Barcelonès, ens ha deixat algunes xifres a rumiar. De les 107 persones consultades en el cens inicial, el 88% viuen a Barcelona o àrea metropolitana (centralisme), el 51,5% treballa sense rebre retribució econòmica de forma habitual (precarietat) i el 81% no té la dramatúrgia com a font principal dels seus ingressos (dispersió). Sort i encerts per a la nova entitat, perquè queda molta feina a fer.
Un petó de joventut
Explica Boadella a Memòries d’un bufó una anècdota sucosa. Un dia, ensopit per les classes de “pedagogia arqueològica” de l’Institut del Teatre de principis dels 60, va veure com un company de classe, després de mirar-se-la bona estona, va fer un petó a la paret –“s’hi va passar una eternitat sense desenganxar-se”–. Aquell noi era Hermann Bonnín, qui deu anys més tard jubilaria a bona part del “cementeri d’elefants” que formava el cos docent. L’arxiu d’aquell renovador que va canviar el rumb i la història de l’Institut del Teatre es va dipositar ahir Museu de les Arts Escèniques (MAE). El fons documental està format per més de 3.000 documents classificats en més de 40 caixes i recull tota classe de materials relacionats amb la folgada activitat professional de Bonnín. La seva vídua, Sabine Dufrenoy, va destacar que l’Institut “ha estat sempre casa seva”, per tant, com va escriure Boadella possiblement el petó no anava destinat de forma figurada a cap persona “sinó directament a les parets d’aquella casa” que ara també vetla pel seu llegat.
Què fem amb les gales?
Ai, les gales. Confesso que m’avorreixen intensament. Són elements satel·litaris del món de l’art i, no obstant això, la seva estructura roman inalterable als canvis i la innovació, amb el seu ventall de guanyadors, perdedors, discursos d’agraïment de consum intern, més les interminables categories destinades a satisfer a tothom sense èxit. Per això s’ha d’aplaudir la iniciativa del portal Teatre Barcelona que intenten innovar amb una entrega de premis diferent. La gala de dimarts va tenir format de podcast, amb presentadors radiofònics (desimbolts Rubén Garcia i Andreu Rami), comentaristes, humor i, molt important, sense discursos cofois ni la cara de pòquer dels no premiats, que s’estalvien l’assistència. Segur que no tothom combrega amb l’estructura, però com a mínim ja és un intent de fer alguna cosa diferent. Per cert, enhorabona als equips de L’oreneta (Millor Espectacle i Autoria Original), Guillermota (Millor Musical de Proximitat i Millor Interpretació de Musical) i a la resta de premiats en votació popular que podeu consultar al web de Teatre Barcelona, o directament al web de BTV on també podeu sentir el programa.
Lorquians
Alguns subscriptors la tindran a la bústia, els punts de distribució l’exhibeixen ja a l’aparador i els més digitals la poden comprar mitjançant l’iQuiosc. El número 218 de la revista Entreacte ja ha sortit al carrer amb una portada de Carles Esquembre, autor de la novel·la gràfica Poeta en Nueva York. Federico García Lorca és l’absolut protagonista de la front page, ens perfumem amb la seva aura per fer un recorregut històric de la mà d’estudiosos i creadors de tots els temps que han emmalaltit per la ferida lorquina. El dossier central tracta la gestió de públics, amb articles de Núria Cañamares, Lluís Bonet, Judit Martínez Gili (NovaVeu) i Alba Cuenca Sánchez. Altres temes del número són la creació al territori (lluny de Barcelona), el cinema de terror nostrat, la creació del departament contra els abusos de l’Acadèmia del Cinema i el 40 aniversari de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya. A més de les seccions habituals (opinió, agenda, protagonistes), s’hi inclou una entrevista amb el creador argentí Mariano Pensotti i l’autoria final va a càrrec d’un dels dramaturgs del moment, Jordi Prat i Coll. Amb ganes que la llegiu i ens doneu feedback.
