La invasió criminal perpetrada pel govern de Putin a Ucraïna revifa les reflexions al voltant dels conflictes armats que es resisteixen a marxar d’una Europa massa carregada de cicatrius Auca#23
Símbols
Gairebé un mes després de l’inici de les hostilitats, el teatre de l’assetjada ciutat de Mariúpol es transforma en un dels primers símbols sagnants de la invasió russa d’Ucraïna. Es calcula que entre 300 i 600 persones hi van perdre la vida després que les forces d’ocupació bombardegessin unes instal·lacions que servien de refugi antiaeri a la població civil. Quatre mesos després de l’inici del conflicte, molts mitjans han fet tornar els corresponsals sobre el terreny, i la destrucció d’un país ja no obre els informatius. No obstant això, la guerra continua ben present en l’imaginari dels creadors i en els conflictes que ens mostren. Les primeres reaccions van ser netament polítiques. A causa del conflicte bèl·lic, a principis de març el Festival de Peralada expulsava del seu programa l’actuació del Ballet del Teatre Mariinsky de Sant Petesburg. S’afegien així a un corrent internacional de suport a Ucraïna i rebuig a Moscou que exemplifica l’acomiadament del prestigiós director Valery Gergiev de les orquestres de Munic i Rotterdam per negar-se a condemnar la invasió. Figures de prestigi mundial com la soprano Anna Netrebko, pròxima al règim autoritari de Putin, i el ballarí Sergei Polunin (que porta la cara del president rus tatuada al pit) van haver de cancel·lar tots els seus compromisos internacionals. Altres directors també han estat qüestionats pel seu silenci, com és el cas de Teodor Currentzis, la presència del qual es discuteix al Festival de Salzburg, sobretot perquè un banc pròxim a Putin finança la seva orquestra.
Suport
Com és lògic, no tothom dona suport a la invasió. A Moscou, un grup de patums culturals van signar un manifest que demanava la fi de la guerra, entre ells Vladimir Urin, director del Teatre Bolxoi, a qui Putin ja ha amenaçat amb l’acomiadament a través de televisió. El Festival d’Avinyó obrirà i tancarà amb referències al conflicte: la inauguració del pròxim 7 de juliol serà a càrrec del director Kirill Serebrennikov, qui té prohibida la sortida del seu país i carrega amb una acusació de malversació de fons per la seva gestió del Teatre Gogol de Moscou, una imputació que el director titlla d’“absurda” i que els seus defensors identifiquen com un càstig pel seu discurs antiautoritari i a favor dels drets del col·lectiu LGTBI+. La mostra provençal tancarà el seu programa amb un concert de comiat de l’actual director Olivier Py en què intervenen el grup de cabaret tradicional ucraïnès Dakh Daughters. També el 75è Festival d’Edimburg tindrà al seu programa una vetllada dedicada a Ucraïna i els artistes refugiats tindran un estatus especial. Epidaure, Bregenz, Almada, els programes de les mostres més importants d’Europa també inclouen referències al sagnant conflicte.
El trencaclosques europeu
A casa nostra, les conseqüències de la guerra fa mesos que bateguen als escenaris. Em dic llibertat és el títol de l’espectacle creat per la directora Yana Tereshchuk i altres refugiats ucraïnesos, que es va poder veure al Teatre La Gleva el maig passat. No ha passat desapercebuda la presència del director rus exiliat a Polònia Ivan Viripàiev, de qui La Perla 29 va adaptar Unes abraçades insuportablement llargues. Viripàiev destina tots els fons que recapta dels teatres russos a causes solidàries amb el patiment del poble ucraïnès. El Festival Grec no tindrà referències directes al conflicte o artistes provinents del territori envaït. La guerra a Europa i les seves conseqüències, però, seran un fil argumental important. La directora Sanja Mitrović analitza a Comrades, I Am Not Ashamed of My Communist Past (4 i 5 de juliol) la transformació d’un país, Iugoslàvia, que va acabar en la tragèdia que tots coneixem. La Guerra dels Balcans també serà el motiu principal de Mivion (Radio Sarajevo), del 14 al 16 de juliol, el nou espectacle de La Conquesta del Pol Sud que explica l’experiència de Slobodan Minic, periodista que ara viu a Catalunya però que durant la guerra va resistir l’assetjament fent l’únic que sabia fer: ràdio.
Ecos de guerra
Ressonaran també els ecos de la guerra a propostes com En transit (19 i 20 de juliol), de l’iranià Amir Reza Koohestani, que transcorre en la sala d’espera d’un aeroport on persones refugiades i immigrants esperen la resolució de la sol·licitud d’asil, una peça basada en una novel·la d’Anna Seghers sobre els exiliats que fugien de l’Alemanya nazi. La performer francesa Phia Ménard, a La Trilogie des Contes Immoraux (pour Europe), 11 i 12 de juliol, al·ludeix a la història europea per reflexionar sobre la identitat, un seguit de peces que prenen la forma d’històries mitològiques sobre construcció i desconstrucció del continent. Molta reflexió en els teatres per conjurar la destrucció real de teatres.
