Recuperem definicions no canòniques de Katie Mitchell, Milo Rau, Didier Ruiz, Taylor Mac, Christiane Jatahy, Sergio Blanco, Emma Dante i Tanya Beyeler Auca#31
El teatre segons Katie Mitchell
“No tinc una definició exacta de teatre. Estic interessada en les diferents maneres de representar el comportament humà i el subconscient. Crec que és un art que no té límits, i les seves úniques fronteres són els nostres procediments per representar comportaments conscients i experiències de percepció. No crec que hagi d’alliçonar ningú, però sí que crec que moltes vegades som massa guardians de determinades maneres de fer les coses. Cal més valentia”.
Katie Mitchell és directora de culte, a més d’autora d’assajos tan importants com L’ofici de dirigir (Angle editorial).
El teatre segons Milo Rau
“Per a mi el teatre és poder jugar amb la realitat, amb el que és ben present i al mateix temps amb l’absència total, amb la més absoluta de les il·lusions. Per això crec que el teatre és pura dialèctica de la contradicció (…) Penso que la forma tradicional de dirigir teatre ja no serveix, que les direccions dels grans teatres d’Europa estan podrides. S’ha d’implantar un nou model, per arribar a la gent i estar al mig de la societat. Com a director m’interessa enormement la idea de democratització del procés de creació”.
Milo Rau és director de teatre i actual responsable del teatre NTGent belga.
El teatre segons Christiane Jatahy
“Per a mi bàsicament és un reencontre entre persones, un moment present que és important pel fet que compartim un espai, que estem junts. Quan treballo amb actors mai demano la reconstrucció o una sensació de passat, jo sempre els demano que treballin el moment present, la relació de l’aquí i l’ara. Per a mi el teatre és això, el que passa entre nosaltres, i sobretot entre el públic i els intèrprets. Per això la meva companyia es diu Vértice de Teatro, perquè un dels vèrtexs del triangle sempre és el públic”.
Christiane Jatahy és una directora caracteritzada per la barreja de llenguatges, sobretot teatre i audiovisuals.
El teatre segons Didier Ruiz
“Per a mi l’essència del teatre és poder convocar el públic per gaudir d’una obra i que surti de la funció amb la mirada canviada. Sense aquest canvi no hi pot haver teatre. Per tant, el més important és com aconsegueixes que el públic transformi el seu punt de vista, com el fas reflexionar. Tot teatre que no intenti el canvi per a mi és una equivocació, una oportunitat perduda (…) I això s’aconsegueix a través de convocar damunt de l’escenari l’emoció, la capacitat d’alterar –en el bon sentit–, perquè el teatre no és l’espai de l’intel·lecte, sinó de les emocions.”
Didier Ruiz dirigeix La compagnie des Hommes especialitzada amb el treball amb intèrprets no professionals.
El teatre segons Emma Dante
L’espai buit com a forma de treball, el precepte de Peter Brook que Dante aplica al detall: “Em sembla un gran desafiament convidar el públic a fer servir la seva imaginació per completar allò que no veuen, estimular la seva capacitat d’inventar. Tots, actors i espectadors, hem de fer un esforç creatiu”. Entre tots els referents que han influït en la seva feina, la directora en destaca un, Tadeusz Kantor: “El vaig veure un cop i vaig quedar enlluernada. Se situava d’esquena al públic, de cara a la seva feina. Em vaig adonar que la recerca era això, aquell gest”. Per Dante, per tant, el teatre és només “un signe per mentir, per jugar. Jugo al teatre com si jugués a la meva vida. El valor més gran que té per a mi un gest artístic és l’ofrena de la mateixa misèria i dignitat”.
Emma Dante portarà Misericòrdia (de la Compagnia Suc Costa Occidentale que dirigeix) al festival FITT de Tarragona el pròxim 2 de setembre.
El teatre segons Taylor Mac…
…és “l’acció de pensar, que és també fer-nos preguntes. El teatre és preguntar en un fòrum públic i intentar que les qüestions que proposes inspirin altres persones. I que algú altre agafi les teves consideracions i les pugui portar encara més lluny. El teatre per a mi també és una manifestació del que som, i el meu teatre en concret és una manifestació del que volem ser. En lloc de simplement comentar el món, imaginem un desig de fer-lo millor. I amb això en realitat estàs fent que sigui millor, crees una oportunitat de fer el món que desitges”.
Taylor Mac va visitar el Festival Grec del 2019 amb el seu espectacle A 24-Decade History of Popular Music.
El teatre segons Sergio Blanco
“És el lloc on la sala i l’escena es troben a escala humana. El teatre és un mitjà d’expressió molt del segle xxi. En canvi, el cinema és molt del segle xx, dels dictadors, perquè està fet per a grans masses. El teatre no té gaire a veure amb l’espectacle —com el futbol o els concerts de rock—, perquè al teatre hem de ser pocs. No m’agraden els espectacles per a 300 o 400 persones. A mi m’agrada dir que el teatre ha de ser elitista per a tothom. El teatre necessita proximitat entre qui està executant i qui està percebent. Ha d’haver-hi espai per conviure, per creuar mirades”.
Sergio Blanco, dramaturg i director teatral francouruguaià.
El teatre segons Tanya Beyeler (El Conde de Torrefiel)
“El teatre és una de les arts més antigues, i les seves convencions –que no les seves formes– es mantenen al llarg dels anys, són molt clares i tenen a veure amb la relació directa entre públic i obra, i és aquí on nosaltres estirem (…) Com a ciutadans intentem fer un teatre de la nostra època. No volem fer les coses més rares del món. Intentem plasmar sensacions i preguntes del carrer, les traduïm a format escènic buscant relacions inèdites amb el públic (…) Al capdavall, parlem d’arts escèniques, arts en viu, en el sentit que hi ha un públic que està veient com l’obra es construeix en un temps present i compartit. El teatre té encara aquesta cosa que permet un lligam més físic”.
El Conde de Torrefiel continua la gira europea d’Una imagen interior.
