Els seus dispositius escènics que combinen teatre i cinema són la base d’un discurs fortament compromès amb els desafiaments del present. En els seus últims treballs aposta per la pluralitat de veus, per potenciar i fer visible la part activa dels espectadors. Al festival Temporada Alta portarà ‘O agora que demora’ (El present que s’allarga), una particular versió de l’‘Odissea’ construïda amb les veus de refugiats de diferents parts del planeta. Parlem amb Christiane Jatahy sobre viatges d’anada i tornada.
Fa una calor abrasadora i regna una mica de caos organitzatiu; tot i això, Christiane Jatahy es mostra en tot moment lúcida i amable mentre atén per torns els diferents mitjans congregats en el Festival d’Avinyó. El seu discurs té uns fonaments ideològics molt potents, amb oportunes puntades poètiques i més d’una metàfora incorporada del llenguatge cinematogràfic. Per primer cop presenta un espectacle a la prestigiosa mostra francesa, una peça que passarà també per Girona el 22 i 23 de novembre. La directora i realitzadora brasilera ha transformat diferents refugiats dels nostres dies –de Palestina, el Líban, Síria, Sud-àfrica o l’Amazones– en moderns Ulisses, personatges reals que reviuen els textos d’Homer projectant en present la vella història del retorn a la pàtria real o somniada. “Els textos clàssics –comenta– són útils perquè podem fer zoom en els aspectes vigents que ens interessen. Els refugiats són gent que busca casa seva, una certa idea d’Ítaca després d’un complicat viatge. Els clàssics i la seva metàfora serveixen també per despertar la nostra memòria, per pensar que els nostres avantpassats també van ser refugiats en algun moment. Al final realitat i ficció acaben barrejats, igual que acaba barrejat el públic amb l’espectacle, sentint-se’n part.”
En terra de ningú
Les seves obres busquen sempre provocar un canvi en la platea, per això el públic és un element fonamental que sovint forma part de l’acció com una peça més del dispositiu dramatúrgic, com ja succeïa en A floresta que anda, la seva interpretació de Macbeth que va passar per Temporada Alta el 2017. En aquesta els espectadors voltaven lliures entre pantalles situades de manera simbòlica a dalt de l’escenari. “El públic és part de l’espectacle. Tracto de jugar amb la idea que no es pot veure què passa al món sense ser-ne part. Moltes vegades el públic no ha de participar, són allà i prou. Però amb la seva posició ja delimiten un sentit, o una acció. És una certa idea com la del cor típic del teatre grec, però en el qual actors i públic són part d’aquesta idea de col·lectivitat.”
El públic és part de l’espectacle. No es pot veure què passa al món sense ser-ne part.
N’és l’exemple també el nou O agora que demora, en què la pantalla (el passat filmat) i el públic (el present real) estan separats per la mida d’una frontera, set metres, el no man’s land: “El públic es barreja també amb l’espectacle, amb el punt de vista dels intèrprets. Ficció i realitat acaben confonent-se. Veiem com d’irreals són aquestes fronteres que ens impedeixen el contacte entre les persones”, conclou.
Una altra frontera que Jatahy intenta esmicolar és la que separa el teatre del cinema, mitjà aquest últim on també ha signat un llarg entre el documental i la ficció. “Tot i formar-me en filosofia i periodisme, vaig escollir el cinema a partir d’una manera concreta de veure el món. És per això que el meu treball se situa entre la càmera i l’escenari. Fins i tot quan no hi ha projeccions, els espectacles contenen una forma molt cinematogràfica de veure el món.” El viatge audiovisual que ens proposa la directora ara fa parada en paisatges devastats per la guerra, escenaris de conflicte i llocs d’arribada, espais on es munten banquets en què l’acte de reunir-se per menjar iguala les persones independentment del seu lloc naixement.
Teatre de la resistència
“No puc dir el seu nom perquè és com un malson al meu cap.” Amb aquestes paraules es refereix al president del seu país, el populista i ultraconservador Jair Bolsonaro. Jatahy i la seva família coneixen molt bé les conseqüències dels governs autoritaris: el seu pare va ser represaliat durant la dictadura brasilera, i ella va créixer en un ambient de privació de llibertats que la va acompanyar fins a l’edat adulta.
L’art i el teatre són sempre polítics, fins i tot quan no parlem de política.
El seu teatre, al capdavall, resulta inseparable de la seva persona, del seu punt de vista compromès i de la seva ètica. El teatre és un acte de resistència, ha dit en alguna ocasió. “L’art i el teatre són sempre polítics, fins i tot quan no parlem de política. Perquè estem reunits dins d’un lloc una sèrie de persones i qualsevol cosa que hi passi serà un acte polític. En tots els actes polítics hi ha una intenció de resistència. I quan dic resistència em refereixo a qualsevol cosa que pot provocar un canvi.” Per aconseguir arribar a la transformació, els seus espectacles sempre busquen inspiració en el present, en les coses que passen al món, “i si parles del present, és clar, la política acaba per entrar en les teves creacions. No he buscat mai un to pamfletari, no es tracta de dir que tenim la raó. Un teatre polític dels nostres dies no es basa a convèncer algú, sinó a dir el que pensem quan estem junts.”

De Brasil al món, passant per Catalunya
Crescuda a Rio de Janeiro, Jatahy és una de les creadores escèniques brasileres més internacionals, tant pel que fa al focus global del seu punt de vista com també al seu marc de treball transfronterer. A tall d’exemple, l’espectacle que presentarà al Temporada Alta és una producció entre Brusselles i São Paulo que va passar per Avinyó com un dels plats forts del festival. És artista associada al Centquatre i a l’Odeon de París i la Schauspielhaus de Zuric. Malgrat que Europa és on troba finançament i residències, té clars els orígens: “Treballo pertot arreu. Depèn de cada projecte, de les seves residències, de les localitzacions, de si hi ha enregistraments. Però el Brasil forma part de tot, perquè el Brasil soc jo, és una part de mi.”
En aquest trencaclosques global, Catalunya també té la seva peça destacada. Als anys noranta, Jatahy va estudiar a la Sala Beckett. Reconeix la importància que en la seva formació va tenir una dramatúrgia que aleshores era revolucionària, de Lluïsa Cunillé a Juan Mayorga, passant per Sergi Belbel –va muntar una versió del seu text Carícies–, i sobretot Sanchis Sinisterra: “Va ser un professor increïble a la Beckett. Em va ajudar a percebre les eines de l’escriptura i com fer-la servir de manera diferent. Els meus treballs posteriors tracten molt la idea de dramatúrgia canviant, ja sigui amb el text, el cinema o el públic. Les nostres trajectòries són completament diferents, però me’l sento com una part de la meva família de creació.” Una formació nòmada per a una carrera també itinerant però que, no obstant això, té molt clars els orígens, la identitat i la destinació. Així com l’Ulisses clàssic però en l’era de la globalització.
El teatre segons Christiane Jatahy