Quan el cinema i el teatre es donen la mà

La revolució digital ha transformat tota la societat. En pocs anys hem passat del VHS al DVD, del fax a l’‘email’ i de l’‘et dic quan arribi a casa’ a les trucades per WhatsApp. El món de l’art tampoc se n’ha mantingut al marge: al cinema el canvi ha estat enlluernador i els efectes especials han evolucionat fins a arribar a unes cotes de realitat extraordinàries.

Les arts plàstiques tampoc s’han quedat enrere i ja hi ha centres, com l’Ideal a Barce­lona —que ha obert les portes aquesta tardor amb una exposició dedicada a Monet— que aposten per les experiències immersives, la realitat augmentada i virtual i les holografies per fomentar una nova relació amb l’art.

Però i el teatre? Si donem un cop d’ull a la cartellera catalana ens adonarem que, encara que ara els personatges de les obres tinguin Instagram i s’enviïn missatges per WhatsApp, el llenguatge, la forma d’explicar allò que volem explicar, segueix sent, majo­ritàriament, la mateixa. El teatre de text és el predominant en aquest país, i la mal anome­nada “creació contemporània” segueix sent alguna cosa residual. Tan residual que no sa­bem ni com referir-nos-hi: noves tendències, gèneres híbrids, creació contemporània… La llista pot ser eterna.

Què són les “noves tendències”? Segons l’Institut Ramon Llull, es tracta d’”una etiqueta que identifica el treball d’un grup d’artistes enormement heterogeni i divers des del punt de vista de l’estètica, el concepte o format.” Això sí: tenen en comú l’interès i la recerca de noves formes de representació, la connexió amb l’actualitat social, l’ocupació d’espais no convencionals, una altra relació amb el públic, l’ús de les noves tecnologies i, sobretot, la hibridesa. Molts parteixen, de fet, del teatre postdramàtic creat pel teòric alemany Hans-Thies Lehmann: “Un teatre en el qual el text deixa de ser hegemònic per agermanar-se amb la dansa, la pintura, la il·luminació, la música, l’arquitectura o el videoclip sense establir jerarquies.”

A Espanya hi ha unes quantes companyies que aposten per aquest tipus de teatre, com Los Corderos.sc, El Conde de Torrefiel, Atres­bandes o Societat Doctor Alonso, entre d’al­tres. Uns grups que se’ls rifen a l’estranger i que aquí, malauradament, es programen poc. Tan poc que, amb sort, podem veure els seus espectacles a festivals com el Grec o el Temporada Alta. En general, però, el que veiem al nostre país és un teatre de text interpretat per uns actors acompanyats d’una escenografia i, com a molt, alguns visuals o mapping. Potser perquè, com explica el crea­dor Àlex Serrano, fundador de la companyia Agrupación Señor Serrano, “encara entenem el teatre per àrees”: text, escenografia, ves­tuari, intèrprets, llum, so… No ho integrem. Tot i que, com ell mateix diu, la realitat de les platees ha canviat i ara és gairebé impossible no veure pantalles enceses i fins i tot espec­tadors fent stories abans i després de l’espec­tacle, el teatre segueix sent igual. La pregun­ta, doncs, és inevitable: si el nostre dia a dia ha canviat radicalment, si el cinema, l’art o els videojocs s’han transformat gairebé del tot, per què en les arts escèniques espanyo­les no ha calat tan profund? Per què seguim apostant per un teatre costumista?

Potser als programadors espanyols encara els fa por arriscar-se amb formats no convencionals.

Hi ha diverses raons. La primera és eco­nòmica. La segona, de tradició. I encara hi ha una tercera. Tal com explicava Àlex Serrano a les Jornades Arts Escèniques i Tecnologia organitzades per l’SDE, l’Àrea d’Arts Escè­niques i l’Àrea de Cultura Digital de l’ICEC, “potser als programadors espanyols en­cara els fa por arriscar-se amb formats no convencionals per por d’espantar el públic.” Espantar el públic perquè els Serrano, com molts altres, no treballen amb arguments lineals, amb un principi, un nus i un desen­llaç. Expliquen històries, és clar, però ho fan a través de metàfores o eines diverses, ensenyant-li a l’espectador tots els trucs. És, senzillament, una altra forma d’explicar his­tòries. Una forma on importa el què i el com.

No és casual, doncs, que la revolució digital en les arts escèniques entrés pel teatre infan­til. La raó? Marisol López, directora de l’Àrea de Cultura Digital de l’ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals), considera que, tenint en compte que els nens d’avui dia són nadius digitals i viuen envoltats de pantalles, si el teatre no utilitza el seu mateix llenguatge acabaran desconnectant i, evidentment, és poc probable que decideixin tornar-hi.

Però… en quin moment vam començar a utilitzar les noves tecnologies en el teatre? D’on venim?

L’escena internacional. Precursors

Si la relació entre teatre i noves tecnologies tingués un pecat fundacional podria situar-se en els happenings i les performances duts a terme a la universitat nord-americana de Black Mountain College l’octubre de 1967. Aquestes creacions (9 evenings), innovadores i d’un contingut tecnològic inèdit fins llavors, van ser el resultat de mesos de col·laboració entre artistes experimentals i un grup de científics i enginyers. S’hi van utilitzar projectors de vídeo, televisors encesos a bord de vehicles en marxa, una estructura de polietilè inflada d’aire en les parets de la qual es projecten imatges, cèl·lules fotosen­sibles activades per moviment o un sonar coordinat amb llums i altaveus. A més, de vegades es requeria la intervenció del públic en les obres per al seu funcionament. Les bases de la intermedialitat i la interacció en l’àmbit teatral, enteses com a combinació de diferents disciplines, mitjans i gèneres, la primera, i com a major participació de l’es­pectador, la segona, estaven servides.

Força creadors ja han integrat la intermedialitat i la interacció en el seu aparell dramatúrgic.

Avui, un percentatge gens menysprea­ble de creadors i companyies han integrat aquests dos conceptes en el seu aparell dramatúrgic. En el planter de precursors reconeguts pel seu treball en l’intermedial trobem noms com el canadenc Robert Lepage (especialment durant la seva etapa al capdavant de la companyia Ex-Machina), Robert Wilson, The Wooster Group, Istvan Kantor (i el seu art robòtic), Stelarc (el treball en el camp cyborg el van portar a implantar una tercera orella al braç) o Laura Kikauka. A més, actualment han aparegut noves formes d’aplicar les noves tecnologies a escena, com el teatre virtual; l’ús de robots, com va fer la companyia Rimini Protokoll a Uncanny Valley, o el cinema en viu. Un gènere que té actualment dues grans representants: Katie Mitchell —qui ha desenvolupat el concepte— i Christiane Jatahy. En els seus espectacles, els actors actuen davant la càmera i tots els efectes audiovisuals es construeixen en directe. Un gènere que els permet, segons Jatahy, treballar la mirada de l’espectador a partir de la idea del cinema. Ampliar i apro­par la mirada del públic. On he de mirar? Què passa si només miro la pantalla? Què és teatre? Aviat ho esbrinarem.