No només no tanquen per vacances sinó que teatres com el Lliure reserven grans èxits per a Pasqua en mig d’un clima de sales a mig gas Auca#13
Ciris pasquals
Qui més qui menys deu d’estar preparant les maletes o ja ben lluny, amb l’afegit de les ganes de viatjar covades durant la pandèmia. I sense que els preus de la gasolina siguin un aturador, els urbanites practicarem el noble art d’escampar la boira. Els turistes ocuparan els nostres llocs en els restaurants, però sembla que no faran el mateix amb les butaques buides de les sales. El debat favorit dels mesos d’estiu –l’aparent poc encaix entre Barcelona i el turisme teatral– és també aplicable a Setmana Santa. Mentre que El rey león penja el cartell de sold out a Madrid, una de les obres més esperades de la nostra temporada encara té molt paper pendent de vendre. Parlem del díptic Shock que visitarà el Lliure, que inclou els espectacles El Cóndor y el Puma i La tormenta y la guerra. No són tipus de teatre comparables, és cert, i les dates no són les més apropiades per al públic local que hem marxat, és evident, però quan un muntatge tan premiat —amb les signatures d’Andrés Lima, Juan Mayorga, Juan Cabestany i Albert Boronat— arriba a Barcelona i el públic no s’entrega decidit és per fer-nos-ho mirar, sobretot els que fem prescripció i programació.
Les fronteres del boca-orella
La setmana passada apuntàvem cap al desconcert que provoca el públic perdut a Barcelona. I en el seu imprescindible article de cada dilluns Andreu Gomila es queixava de la platea del Lliure a mig omplir per a l’acollida d’Imitation of life de Kornél Mundruczó, un director que té la crítica de cara a tota Europa. Més enllà de l’espaterrant filigrana tècnica d’un escenari giratori, el muntatge ficava el dit a la nafra del racisme estructural present en el continent, i ho feia precisament des d’algunes de les constants sociològiques d’Hongria, país que actua d’aparador de l’extrema dreta. Només per això, per les línies enfrontades a la recent victòria de Viktor Orbán, el ganxo mediàtic i la curiositat cívica haurien d’haver omplert la Puigserver de gom a gom. No va ser així, i cal preguntar-se per què. En una ciutat massa embadalida pel seu propi melic, recordem els llargs anys que van seguir a la crisi de 2008, amb teatres sense gairebé programació internacional. Entrenar la curiositat és un procés lent que requereix paciència i treball de fons, sobretot de comunicació i públics. Temporada Alta, per exemple, després de 30 anys ha aconseguit que ciutats com Girona i Salt esgotin entrades per als més diversos còctels internacionals. Busquem les fórmules entre tots, copiem si cal, mancomunem esforços.
de Kata Wéber i direcció de Kornél Mundruczó
El públic i el discurs
Exemple a banda, el Sismògram d’Olot. La mostra que dirigeix Tena Busquests ha renunciat a ocupar l’espai de cita estratègica del sector de la dansa a canvi de potenciar el seu caràcter verd, inquiet i sostenible. En aquest taulell convé recordar que la funció d’un festival o equipament públic no ha de passar per força per omplir peti qui peti, per generar un ressò ensordidor o per treballar conceptes a l’engròs. Per això, el passat cap de setmana vam xalar de valent amb un nou Sismògraf més acordat al paisatge, menys atent a les lògiques del mercat d’exhibició intern i més inquiet pel que fa al contingut de les propostes escèniques. Vinguin d’on vinguin, els artistes que han visitat Olot han posat el seu granet de sorra per construir un discurs més profund i coherent. Una bona part del públic ho vam acollir amb entusiasme, segur que una altra part no tant, però no es pot negar que hi ha una línia i una constant que encaixa, i això a llarg termini és important. Sense sortir de l’exemple del moviment, també la visita de Sasha Waltz al Mercat de les Flors va generar força expectació entre el públic, amb la MAC ben plena dijous, per més que la dansa encara carregui amb l’etiqueta de minoritària. El públic del Mercat és un goig que respon a l’estímul d’una oferta ben definida i continuada.
Reposicions sostenibles
Paguem ara, dos anys després, l’aturada de l’activitat productiva durant la pandèmia. Per comprovar-ho només cal fer un tomb pels principals festivals europeus com Avinyó que ja han començat a anunciar la programació d’estiu. Falta matèria primera, com passa en la indústria, i els espectacles internacionals no s’improvisen d’un any per l’altre. Per força ens plantegem ara programacions més sostenibles, benvingudes siguin. Contra l’obsessió per les estrenes i la novetat, en Setmana Santa o més enllà, les reposicions són una peça cobejable si permeten superar la lògica poc sostenible de les exhibicions de tres dies, si contribueixen al desitjat boca-orella. Al Poliorama resta un parell de funcions de Ramon, imperatiu monòleg de Mar Monegal interpretat per un Francesc Ferrer en estat de gràcia. També el Condal recupera des d’aquesta setmana Guillermotta, la filigrana retro-musical de Jordi Vidal i Jordi Prat i Coll. I ja la setmana vinent, la Beckett rescata La màquina de parlar de Victoria Szpunberg, que va camí de transformar-se en un clàssic. També el Centre de les Arts Lliures (antic Escenari Brossa), hàbil en les bones pràctiques del reciclatge teatral, oferirà la possibilitat de gaudir de Reiseführer, una peça de creació de Ferran Dordal i La Ruta 40 que dona voltes precisament sobre aquest turisme fugisser que no s’interessa pels teatres de Barcelona.
