“Políticament, la institucionalització teatral resulta precària, insuficient, endogàmica, intervencionista i de vol gallinaci”
Un dels trets distintius de la dramatúrgia catalana del segle XXI és la varietat de propostes estètiques i ideològiques amb què es presenta en societat. La nòmina de dramaturgs i dramaturgues és tan considerable com diversa. A diferència de dècades anteriors, més monolítiques, actualment està molt més oberta a la pluralitat d’enfocaments i estils, com també a les problemàtiques i a les inquietuds d’un present ple d’incerteses. Aquesta és la primera conquesta: ha retornat, des de la pluralitat, a l’esfera de la política, el sentit de la qual, segons Hannah Arendt, és la llibertat.
Una altra de les fites que ha aconseguit la dramatúrgia catalana recent –amb penes i treballs i a força d’avenços– és fer més realitat el vell somni modernista d’homologació amb les escenes europees. Amb la precarietat estructural com a base, sense un Estat al darrere que la impulsi com caldria, ni tampoc sense les condicions materials ni superestructurals que tenen nord enllà, ha pogut crear una mínima infraestructura, a costa, val a dir-ho, de molt d’esforç dels mateixos dramaturgs i dramaturgues que s’hi deixen la pell cada dia.
La tercera de les consecucions de la dramatúrgia actual, vinculada amb l’anterior, és la internacionalització, una possibilitat que antany només havien atès casos excepcionals com el d’Àngel Guimerà. Moltes obres d’autoria catalana ultrapassen els límits estrets del sistema teatral propi i s’estrenen, traduïdes a altres llengües, en teatres i festivals d’arreu del món, encara que sigui en espais més perifèrics que no pas centrals. Un mapamundi de les estrenes i un sondatge sobre l’interès que desperta la dramatúrgia indígena en els fòrums internacionals donarien l’abast d’aquesta conquesta.
Encara podríem afegir una quarta petita victòria de la dramatúrgia catalana del segle XXI: la institucionalització. Amb aquest concepte, abracem des de l’accés, tímid, a les programacions dels teatres públics (TNC o Lliure) o als escenaris poc o molt subvencionats (gairebé tota la resta) fins a les ajudes que concedeix l’Institut Ramon Llull, tot passant per altres iniciatives com la plataforma digital Catalandrama de la Sala Beckett. Tot suma, si no resta. Políticament, tanmateix, la institucionalització teatral resulta precària, insuficient, endogàmica, intervencionista i de vol gallinaci.
Finalment, sense que en redueixi la importància, la dramatúrgia catalana ha atès una presència remarcable en els escenaris actuals, tant els públics com els privats, si la distinció serveix. Menys de la que es mereixeria, però més de la que ha tingut en èpoques històriques anteriors. Menys del que caldria, això sí, en les tres grans ciutats (Mallorca, València i Barcelona) que haurien de constituir per se un circuit interior. Sense arribar, fet i fet, a la centralitat desitjable, s’hi acosta cada vegada més, tot i que la impressió és que, en els darrers temps, hi ha hagut més reculades que avenços.
Els grans desafiaments són –ai– mantenir aquestes posicions, ampliar-les encara més i projectar-les cap a un futur de continuïtat i de superació. Sense la pluralitat estètica i ideològica, l’homologació europea, la internacionalització, la institucionalització i la presència als escenaris, la dramatúrgia catalana d’avui no tindria les condicions suficients i necessàries per poder desenvolupar-se amb una certa dignitat, és a dir, per estrenar en espais professionals, gaudir de suport i de consideració socials, ser encara més europea que mai i situar-se en qualitat entre les millors del món.
