Van parlar de pèrdua de públic, de canvi de paradigma, de noves regles del joc. De la manca d’un suport institucional ferm, imprescindible per mantenir el múscul escènic d’un país que, no fa gaire, era un referent per als creadors forans; de la necessitat de dir prou a l’explotació, a la precarietat, a la impossibilitat de viure –fins i tot, de malviure– de l’ofici. Van reclamar que se’ls escolti a l’hora de debatre polítiques culturals i de prendre decisions que afecten un sector que es mou sempre sobre un terreny movedís.
Va faltar temps per parlar de voluntarisme o amateurització, però n’hi va haver prou per comprovar que els actors i actrius tenen ganes d’explicar-se, de mostrar la realitat tal com és, sense maquillar-la. Els cinc participants a la taula es van despullar en públic, van ensenyar l’ànima d’una professió sovint incompresa, però sempre lluitadora. De les idees que van sortir, l’AADPC en va prendre bona nota; n’hi va haver una, però, que ha de fer-se seva tothom: la d’actuar col·lectivament, d’anar a l’una, perquè la lluita no és d’uns quants, sinó de tots.
