El número 207 d’Entreacte incorpora un dossier dedicat al teatre familiar per reivindicar la importància d’artistes i companyies que es dediquen a fer un teatre adreçat a tothom.
Quina mena de societat esperem aconseguir si tractem els infants com a ciutadans de segona? Existeix un consens bastant ampli sobre la importància que l’educació reglada té en la formació de les criatures que en un futur esdevindran ciutadans amb dret a vot. L’escola, malgrat els atacs ideològics i pressupostaris que pateix de forma constant, és un dels pilars fonamentals d’una societat que es vol igualitària i lliure. Aleshores, per què no protegim d’igual forma la resta d’elements que contribueixen a la formació de les nenes i els nens? Per què el teatre adreçat (també) als més menuts ha de lluitar contra estigmes, menysteniments i falta de suport institucional?
Es pot fer teatre per a criatures adreçat a tothom i es pot parlar de tot, perquè els prejudicis i el pudor només estan al cap dels adults.
Com passa en tots els altres àmbits de la vida, l’associacionisme i la unió dels professionals en col·lectius col·legiats ha possibilitat l’inici d’un canvi de paradigma i un reconeixement. L’any 2000 es va crear l’Associació Professional de Teatre per a Tots els Públics (TTP), i aquí també el nom fa la cosa. Canviar conceptes és canviar idees. Deixem de dir “teatre infantil” i passem a anomenar i escriure teatre per a “tots els públics”. Reprenem la idea d’espai compartit –per tots–, de col·laboració en la creació d’un sentit en comú, de responsabilitat compartida en la transformació possible a través de la cultura. Per això, el número 207 de la revista Entreacte que ja podeu comprar incorpora un extens dossier que vol analitzar la situació d’un sector essencial en la creació de nous públics.
Els últims anys hem après, gràcies a creadores com Carla Rovira i l’espectacle Most of all you…, que es pot fer teatre amb i per a criatures adreçat a tothom i, el més important, que es pot parlar de tot, que els prejudicis i el pudor només són al cap dels adults. Laika, de Xirriquiteula, ha guanyat l’últim Premi BBVA, res a envejar en ambició i qualitat a qualsevol espectacle adreçat només a un sector del públic. Els Farrés brothers a El silenci d’Hamelin han posat al centre del discurs la integració de les persones discapacitades, una assignatura pendent entre els artífexs de tota classe de creacions artístiques.
Exemples de bones pràctiques tenim a cabassos, però l’última paraula la tenen les mares, els pares, les professores, els mestres i tots els agents culturals de qualsevol àmbit. Cal desterrar idees com la “d’obra cangur” que només serveix per entretenir la canalla. Els espectadors exigents d’avui són la base d’un sistema cultural més fort en el futur. Teatre només n’hi ha de dos tipus: el dolent i el que es fa pensant en les persones.
