Un dia, no fa gaires primaveres, em va tocar escriure que el Teatre Principal estava en obres i que en aquest edifici de La Rambla s’albergaria també un hotel. Va córrer el calendari, en aquest escenari es van fer les obres referides, encara que l’hotel es va quedar ancorat en la llista d’espera, i es van posar a la façana llums de colors que ja voldrien moltes maisons de passe. Potser per culpa d’aquests llums els Mossos d’Esquadra van creure oportú muntar un ampli dispositiu policial contra la prostitució, tenint en compte que la policia no es mama el dit: els llums de colors estan fets per aixecar sospites i tothom sap que al teatre no tot és teatre.
En aquesta funció, els agents van tancar dos locals, van precintar sis pisos i van escorcollar a fons el Teatre Principal! Com podia ser, si el Teatre Principal recentment remodelat anava a potenciar culturalment i socialment el sud de la Rambla, segons varen anunciar a bombo i plateret les autoritats municipals. Ah, qui ho sap. I és millor no preguntar per coses que ocorren, emparades darrere de cortines de centelleigs estroboscòpics, en un lloc que des de 1603 ha vist desfilar moltes companyies (i no totes teatrals). Una de les primeres, la Morci-Pinetti-Wigo, va posar en escena, allà cap a l’any 1900 (Barcelona tenia llavors un 50% d’analfabets i al voltant de 12.000 prostitutes), El registre de la policia, interessant drama en set actes, segons especificava el programa de mà, programa que hauria pogut afegir: teatre avant la lettre, assaig general del que passarà de debò entre aquestes quatre parets quan arribi el 2014.
