Quan em vénen a veure exalumnes i em fan saber que no paren d’enviar CV, sense èxit, em desperten compassió. Els diem que el que és important és presentar un bon currículum, però un d’ells, m’explicava: “Ramon, com vols que el meu currículum sigui bo, si només he trobat feina de passejador de gossos. Per cert, per treure els gossos a fer pipí, em van demanar una fulla d’aquestes!!”.
Moltes vegades, com avui mateix, els llegeixo amb tota la meva estima per desxifrar a què vol dedicar-se l’autor del full de vida. Me n’adono, per exemple, que aquesta noia, l’autora, va començar a treballar el 2002, que cada any ha anat canviant d’empresa, fins i tot de sector, que ha fet fins i tot un curset d’enviada especial a una guerra, però ara vol una plaça per escriure guions per a titelles! Ho sabrà fer? Millor encara, serà feliç amb els titelles o enyorarà la guerra que no ha viscut?
Els entretenim fent CV i no els diem la veritat. Que les empreses en reben tants que la persona encarregada d’arxivar-los ja no sap quin criteri seguir. I que quan l’empresa cerqui un professional per contractar, se’n trauran un de la màniga al qual han vist treballar o un parent o un amic d’algú de la mateixa empresa. En aquestes circumstàncies, les pobres criatures acabades d’arribar al món laboral pensaran que si tinguessin una feina, encara que fos sense cobrar, podrien omplir les seves fulles de ruta professional i complaure les empreses. No seria millor dir la veritat, deixar d’entretenir els nouvinguts al sector i cercar un mètode millor per introduir-los-hi? A vegades el cinisme no és sinònim d’intel·ligència, sinó de mala persona.
