Cada quatre anys (si no hi ha cap prèvia), assistim a la mateixa estrena. Els actors canvien –el repartiment s’ha renovat força en els darrers temps–, però l’espectacle és gairebé sempre el mateix. Monòlegs encesos o conciliadors, segons el teatre en què s’interpretin, un públic que a l’entrada aplega banderetes i tot d’attrezzo per participar activament en la funció, bolos pertot arreu. Cartells amb el nom ben gros del xou i del seu protagonista, un book afavoridor, autògrafs i selfies a peu de carrer, figurinisme i caracterització estudiats fins a l’últim detall i coaching de veu perquè arribi en plena forma a la representació que tancarà la temporada. I després, festa gran a la seu d’una o de dues de les companyies, i cares llargues a les altres. No hi ha terme mitjà.
Les campanyes electorals són un espectacle vistós, pirotècnic, que utilitza una posada en escena calculada, poc imaginativa però intel·ligent. Moltes vegades, sembla concebut tan sols per confortar els adeptes i donar feina als regidors i a la claca, un xou condicionat a l’auditori de cada ocasió, cosa que obliga els guionistes a improvisar pinzellades còmiques, melodramàtiques o èpiques segons la temperatura ambiental. És un espectacle, però, que tot sovint no té prou contingut, una sàtira política en què tothom interpreta el paper que li correspon, sense improvisar, i es limita a recitar uns diàlegs que tots coneixem abans no s’aixequi el teló.
És trist comprovar que bona part dels responsables polítics, que confessen sense avergonyir-se no tenir inquietuds teatrals, facin tanta comèdia en períodes electorals. Deu ser que han tingut quatre anys per assajar.
