El director de la Sala Beckett reflexiona sobre la importància del teatre de text en l’escena del segle XXI.
En els darrers anys, a Catalunya, la presència de l’autoria contemporània pròpia del país s’ha anat consolidant en gairebé totes les modalitats de la cartellera (teatre de proximitat, escena alternativa, teatre privat de mitjà i gran format, etc.).
En totes les modalitats, excepte en una de prou significativa: als grans teatres públics els continua costant encara apostar d’una manera clara i decidida per la dramatúrgia contemporània catalana. En les seves programacions hi és present, evidentment (només faltaria), però encara d’una manera testimonial, encara una mica per complir amb l’expedient, sense la confiança que mereix la seva indiscutible qualitat i diversitat estilística.
Crec que això pot tenir a veure amb determinades modes i tendències estètiques que, de vegades, responen més a prejudicis i a llocs comuns que no pas a l’interès real de moltes de les formes de creació del panorama actual.
M’explico: una de les funcions del teatre públic, a banda de mantenir viu i resignificar el repertori, és també promoure la creació contemporània i els seus vincles amb el públic. Però en aquesta “missió”, sovint, l’expressió “creació contemporània” esdevé una etiqueta reduccionista i confusa, a la qual s’ajusten només determinades propostes de creació i producció.
Parlo de propostes que, a més, acostumen a correspondre’s amb les socialment més còmodes o menys perilloses (perquè no arriben al gran públic), artísticament més bàsiques (perquè no juguen la carta complexa de la ficció elaborada) i econòmicament més barates (perquè requereixen costos d’exhibició més baixos). Treballs inacabats o en procés, col·lectius injustament conformats amb la precarietat, formes creatives que menystenen l’especialització o l’ambició d’excel·lència, pressupòsits estètics que recelen de la ficció en pro d’una falsa idea de realitat, propostes experimentals o intencionadament minoritàries que requereixen aforaments reduïts o pocs dies de representació.
La quota de la “creació contemporània” als teatres públics ha anat quedant reduïda a un tipus molt determinat de projectes i espectacles que no seré jo qui els invalidi ni en menystingui l’interès (al contrari, crec que s’haurien de dotar de millors condicions i fer-los en contextos més adequats), però que deixa al marge altres opcions estètiques que, d’aparença potser més convencional, de vegades arriben molt més lluny o poden fer més mal.
L’expressió “creació contemporània” es fa servir molt frívolament fins al punt de banalitzar-ne les possibilitats
Tinc la sensació que l’expressió “creació contemporània” es fa servir molt frívolament fins al punt de banalitzar-ne les possibilitats. He arribat a sentir en alguns contextos: “No ens interessa el teatre de text, ens interessa el teatre de creació”. Com si l’escriptura literària no fos creació. Darrere d’aquesta frase no hi veig altra cosa que una ignorant resignació cultural, un rebaixament del potencial polític i de la complexitat que pot oferir un escenari.
El que passa, en realitat, és que l’escriptura teatral requereix un talent específic, unes tècniques i un coneixement especialitzat de la llengua i de les regles de l’escena que no són fàcils d’adquirir. I fer-ho en català, a més, és un acte de coratge i rebel·lió.
I el que passa, també, és que vivim dins d’una realitat segrestada. No tenim accés ni a la “veritat” ni a la sensació de veritat. I el nostre món quotidià està fet d’il·lusions i de ficcions. La dramatúrgia és ara la disciplina que ordena el món “real”. I, per tant, als teatres (aquests indrets que ens havíem inventat per explicar-nos mentides de mutu acord) ara hi busquem només un refugi per a les veritats perdudes. La dramatúrgia, ai las!, ens hi és sobrera.
La llengua elaborada, la paraula literària, ja no és una eina de construcció de món, ni de pensaments, ni de res
I el que passa també és que la llengua elaborada, la paraula literària, ja no és una eina de construcció de món, ni de pensaments, ni de res. Ens l’han morta. Ja no entenem el que llegim i no sabem dir el que sentim. No ens serveixen de res, ja, les paraules. (Aquí, editor, posa-m’hi una emoticona.)
Escriure teatre és difícil i fer-ho en català és rebel. Vivim en un món de ficció i som cada cop menys lliures a través de la paraula; per tot això, el teatre que s’escriu, el teatre que s’allunya de la veritat per confrontar-nos amb la realitat mitjançant la ficció, aquest teatre fa por, és incòmode, pervers, perillós… I per això, en l’àmbit institucional, aquest teatre queda al marge de l’etiqueta contemporània.
Aquest article forma part del dossier Entreacte 35 anys que reflexiona sobre el futur de les arts escèniques i audiovisuals.
