Editorial de l’Entreacte 215 que ja podeu adquirir als punts de venda habituals o mitjançant l‘iQuiosc.
Llistar. Ho veiem diàriament a la pantalla petita, als informatius, pràcticament en directe. Ràdios i diaris també se’n fan ressò cada jornada. Éssers humans que es veuen obligats a desplaçar-se i truquen a les portes de les zones més riques, moviments freqüents al llarg de la història que s’amplifiquen i s’agreugen en el present per la magnitud de la violència i la desigualtat enquistada entre fronteres. El 2019, l’artista turca Banu Cennetoglu va instal·lar a les parets del llarg passadís de l’estació de metro de passeig de Gràcia la vergonyosa The List (La llista), document on figuren 35.597 morts documentades en el seu intent d’accedir a Europa, un macabre memorial que augmenta, només en la Mediterrània, a cop de 3.000 persones cada any.
D’esquena. En contrast amb el telenotícies, per la pantalla gran amb prou feina es projecta l’horror d’aquestes xifres. En les comptades ocasions que se’l retrata en el cinema, l’immigrant acostuma a jugar el rol de l’alteritat, nouvingut sense història, un drama desconnectat de les seves causes i de tota responsabilitat colonial, de tota culpa passada o present. El film de Salvador Calvo Adú (2020) n’és una excepció, ja que retrata el viatge migratori sencer des de Camerun. En paral·lel, la cinta tracta la relativitat dels drames de personatges europeus, amb Anna Castillo fent un dels papers principals. L’actriu –portada d’aquest número—torna a posar cara a diferents vessants del fenomen migratori en dues pel·lícules estrenades recentment. Amb ella reflexionem sobre la responsabilitat de l’artista, al voltant d’un cinema social plantejat des del privilegi de poder retratar una realitat que a grans trets desconeixem.
En el seu monòleg adreçat als còmics, Hamlet proposa que el teatre sigui un mirall de la societat, de virtuts i vicis.
Reflectir. En el nostre teatre tampoc abunda la preocupació entorn de la migració. Hi ha excepcions, com les d’Àlex Rigola, Marta Galán i Agrupación Señor Serrano, per citar alguns artistes consolidats que han creat muntatges sobre el tema. El 2017, la companyia Mos Maiorum va debutar amb una peça homònima en què a través de les tècniques actorals de reproducció de testimonis enregistrats (verbatim) es donava veu a persones acampades prop de Ceuta i Melilla. L’espectacle immersiu gairebé et transportava cara a cara amb la gent que esperava fer el salt a la tanca, un exercici inèdit que es confronta amb el tractament general del fenomen com una realitat exògena, aliena. En el seu monòleg adreçat als còmics, Hamlet proposa que el teatre sigui un mirall de la societat, de virtuts i vicis. Poc servei farà si no reflecteix també el que alguns no volen veure.
