La crítica coincideix que no és una gran pel·lícula, sinó una pel·lícula molt divertida. Jo hi afegeixo que és un film simptomàtic, com ho foren èxits comercials del passat, com El último cuplé (1957) –la nostàlgia d’una belle époque idealitzada en ple franquisme–, La ciudad no es para mí (1965) -l’emigració rural al món urbà– o No desearás al vecino del quinto (1971) –mirall de la repressió sexual sota la dictadura. Les obres mestres –Calle Mayor (1956), Viridiana (1961), El espíritu de la colmena (1973)– no els van arribar a trepitjar els talons a les taquilles.
L’èxit d’Ocho apellidos vascos em reconforta en la mesura que és un reconeixement col·lectiu de les identitats territorials i culturals heterogènies presents a l’imaginari peninsular. Alguns crítics l’han vinculat a la tradició de l’espanyolada, tan densa en el nostre teatre i el nostre cine: recordem els Álvarez Quintero, Arniches, Florián Rey… He indagat quan va néixer la paraula espagnolade a la França que va produir Un invierno en Mallorca (1842), de George Sand; Viaje a España (1843), de Téophile Gautier, i Carmen (1845), de Prosper Mérimée. M’he emportat una sorpresa: apareix per primer cop al segle XVI amb el significat de fanfarronada. Com si res. Després Victor Hugo va dir allò que Àfrica comença als Pirineus. No l’hi agraïm i demanem excuses a Àfrica. Però veient Ocho apellidos vascos constatem la vigència de la pluralitat antropològica i cultural peninsular en el nostre imaginari col·lectiu, una pluralitat que el públic celebra sorollosament i distesament, sense esgrimir navalles toledanes. L’enhorabona per aquest bany de realisme sa.
1 comentari
¡Qué maravilloso crítica, profesor! Una nueva película española que es realmente gracioso? Echo de menos el ingenio del fallecido Luis Berlanga. Espero que éste se acerca. Está en mi lista para ver.