Heus aquí tres conceptes que, abans de la crisi financera del 2008, eren clars i diàfans i que, durant anys, semblaven haver quedat proscrits de l’exhibició escènica a causa d’un model d’ajuts i subvencions que ens ha conduït, de forma irremeiable, a una necessitat constant d’estrenar i produir novetats. És públic i notori que la cartellera actual està condicionada per la immediatesa i que els períodes d’exhibició de la temporada barcelonina fa temps que no van més enllà de les tres o quatre setmanes, tant en els teatres públics com en els privats.
L’actual explotació comercial ofega els èxits abans que puguin emprendre volada
Aquesta lògica d’explotació comercial és completament antiintuïtiva: ofega els èxits abans que puguin emprendre volada i no deixa cap marge de maniobra als espectadors incauts. Afortunadament, d’un temps ençà han sorgit iniciatives que es rebel·len contra aquesta inèrcia tot demostrant que una altra mena de programació és possible.
La temporada 2023-2024 és una de les que ha vist més retorns a la cartellera de les darreres dècades. També ha vist molts espectacles amb les entrades exhaurides, fins i tot abans de la seva estrena. Un clar indicador que el model d’explotació actual és obsolet i que cal replantejar-lo.
Com pot ser que un espectacle esgoti entrades abans de l’estrena i no hi hagi ni la més remota possibilitat d’allargar-ne les funcions o de traslladar-lo a un altre escenari fins ben entrada la temporada vinent (en el millor dels casos)? Qualsevol empresari teatral de principis del segle XX –o de qualsevol país anglosaxó– es posaria les mans al cap davant d’aquesta absurditat!
L’adveniment de l’Espai Texas, un teatre dedicat gairebé en exclusiva a donar una nova vida comercial a produccions d’èxit que, per un motiu o un altre –sobretot per la manca de teatres amb aforaments mitjans a Barcelona– no s’han pogut amortitzar del tot o han hagut de retirar-se de la cartellera després de poques funcions, ha contribuït notablement a aquest canvi de paradigma. Però no tot és obra del Texas. Aquesta temporada, per exemple, més d’un 30% dels títols dels teatres del Grup Focus han estat reestrenes i reposicions. Un fet del tot impensable fa tan sols una dècada.
Ara, però, convé clarificar conceptes. Quan un espectacle allarga funcions més enllà de l’última data de representació inicialment anunciada parlem d’una pròrroga. Una reestrena és com denominem un espectacle que torna a la cartellera després d’haver esgotat el seu temps d’exhibició original; normalment, la temporada següent a l’estrena i, sovint, amb algun canvi en el repartiment o en l’espai d’exhibició. Per contra, quan el retorn es produeix dins de la mateixa temporada, en el mateix espai de l’estrena i amb l’elenc original, parlem de reposició.
A la llum d’això, crec que ens hem d’habituar a parlar de les reestrenes, tot i que seria desitjable evolucionar cap a un model amb més pròrrogues i reposicions. Veurem si el que hem viscut aquesta temporada és només una excepció o si marcarà una tendència que es consolidarà en el futur.
