Teatre, vint-i-dues línies… Difícil o molt senzill. El teatre és paral·lel a la civilització. Quan jo explicava història del teatre, deia que va començar quan el primer bruixot es va posar una màscara i va començar a ballar per afavorir la caça, per protegir la comunitat… Després segueixen la història de la humanitat, la de la religió medieval, el Renaixement i el classicisme… Les senyores que quan “prenien el te” convidaven una companyia de comediants per distreure’s. I el teatre sempre ha estat polític perquè sempre ha incidit en la societat.
Què passa ara? El segle XX va ser escenari de descobriments que posaven la imatge en pantalles de diferents característiques fins a arribar pràcticament a crear imatges molt properes a la realitat. On és avui el teatre? A la realitat viva, a la realitat que imita, a la realitat que mostra, a la realitat que vol ensenyar… i en una realitat que entra en competència amb molts altres mitjans de comunicació i que es dirigeix a diferents públics. Mar i cel al Paral·lel, Els veïns de dalt al Romea o El curiós incident del gos a mitjanit al Lliure són espectacles ben diferents però tots tres són èxit de públic: una història musical, una comèdia amb tocs de vodevil, una història dramàtica i complexa… O podem parlar de la revisió dels clàssics importants que han construït la nostra història teatral i cultural, com El rei Lear, també al Lliure. O podem parlar d’una reproducció en viu de realitats històriques contemporànies essencials, com Constructivo. Hi ha public per a tots els estils quan l’espectacle produït i representat té prou qualitat. No vull parlar de diners perquè és massa fàcil. És evident que als nostres polítics el teatre no els preocupa…
Quin teatre voldria jo avui? Primer de tot el que és capaç de portar públic. En segon lloc, el que no alieni el públic sinó que li parli de coses que el puguin fer somniar o rebel·lar-se contra les injustícies que pateix la societat. I en tercer lloc, evidentment, que tingui un nivell artístic i intel·lectual importants.
