Editorial del número 210 de la revista ‘Entreacte’, que tracta dels sostres de vidre que separen les dones dels llocs de poder.
Mestratge. La desaparició d’una figura majúscula com Hermann Bonnín provoca una allau de titulars de premsa i escrits de record, però sobretot un seguit de reaccions individuals que situen la importància del personatge en el nostre bagatge col·lectiu. Va ser director, actor, pedagog, gestor i, més enllà d’això, amic, company, mestre i referent. El fruit de la seva llavor és ben visible: sense ell les arts escèniques catalanes tindrien una altra forma menys diversa, menys pròpia. Tothom que ha passat per l’Institut del Teatre que ell va transformar, o per l’Espai Brossa que va fundar i dirigir, li deu un pessic d’il·lusió al Bonnín.
Vulnerabilitat. La precarietat del sector cultural s’ha fet encara més visible com a conseqüència de la crisi sanitària, i és possible que empitjori a curt termini quan ho faci l’economia. Als mesos d’aturada forçosa s’hi suma ara un retorn a la feina carregat d’incerteses. Pel camí queden encallats projectes, professionals i molts equilibris domèstics. Quan encara no s’havia remuntat la desfeta de 2008, un nou horitzó de tempesta agafa forma d’amenaça. I la pregunta: què fer contra aquesta feblesa de la cultura que sembla ja endèmica?
Només trobem un 33% de dones al capdavant dels 24 principals centres públics de producció d’arts escèniques d’Espanya, una xifra que no ha millorat gaire en els últims 5 anys.
Percentatges. Una directora per cada tres directors. Un 22% d’autores enfront d’un 78% d’autoria masculina. Són xifres publicades el 23 de setembre en un estudi que signa l’Asociación Clásicas y Modernas. Hi van analitzar 579 espectacles de tota mena de gèneres (teatre, òpera, sarsuela, etc.) programats a equipaments estatals i autonòmics de tot Espanya durant la temporada 2018-2019. Entre els 24 centres públics de producció que s’hi van analitzar, només van trobar un 33% de dones al capdavant, una xifra que no ha millorat gaire respecte de la data d’inici de l’estudi, ara fa cinc anys. Alguna cosa no funciona bé.
Emmirallar-se. La societat i la cultura contemporànies estan desequilibrades per un sistema que no representa la paritat natural de la societat. Ni programacions ni equips de direcció es corresponen amb la realitat del carrer. Un peix que es mossega la cua: si manca la pluralitat de models i perfils també resulta més lenta la normalització dels canvis i el trencament dels sostres de vidre existents. Hem volgut plantejar una trobada inèdita, quatre directores de grans equipaments i festivals, pioneres i referents d’un inici de canvi que, no obstant això, no amaga tota la tasca pendent que se’ns acumula.
