Xavier Albertí reflexiona sobre el nostre idioma com una eina de futur i com els textos teatrals són patrimoni.
El patrimoni dramàtic és un testimoni privilegiat de la memòria lingüística i, per tant, una eina valuosa que ens projecta cap al futur. Els grans textos que configuren la nostra tradició teatral són extraordinàries partitures a través de les quals podem resseguir els múltiples nivells d’evolució de la nostra llengua, especialment pel que fa a les capacitats expressives i a les ressonàncies –que han anat carregant de matisos particularment significatius la comunicació en català–, així com de la dimensió estrictament acústica, fonètica, que connecta la llengua amb intenses experiències estètiques.
Els grans textos que configuren la nostra tradició teatral són extraordinàries partitures a través de les quals podem resseguir els múltiples nivells d’evolució de la nostra llengua
La naturalesa intrínsecament emocional del fet teatral no només té a veure amb el caràcter fugisser dels espectacles i dels treballs interpretatius. Sobretot, posa al cor de l’experiència compartida una idea fonamental per al teatre, però alhora de ben difícil definició: la “veritat escènica”. Aquesta “veritat escènica” no és altra cosa que la intensa connexió que s’estableix de manera sostinguda al llarg de l’experiència teatral, sovint per damunt de la comprensió racional dels signes presentats davant del públic. És sobretot en aquest sentit que la llengua dalt d’un escenari revela la seva capacitat expressiva: de vegades potser desconeixem el significat precís d’una paraula o d’una frase feta, però el seu context emocional i la seva expressivitat acústica ens connecten amb els racons més profunds d’aquest instrument vital que ens defineix com a éssers verbals.
La relació del nostre repertori teatral amb la llengua no es limita, doncs, a l’acumulació de coneixements a través de continguts consultables o emmagatzemables, sinó que apunta al cor mateix dels processos d’aprenentatge en el sentit més humà i complex possible.
A diferència de la literatura escrita i d’altres informacions transmissibles de caire no estètic, per entendre la importància del fet teatral val la pena tenir en compte que, cada vegada que assistim a un espectacle, d’alguna manera ens col·loquem en un context d’aprenentatge similar al que viuen les criatures de tendra edat quan aprenen acceleradament del seu entorn emocional i semàntic –el qual els ajuda a configurar-se com a individus, encara que sovint no els ofereixi uns continguts pedagògicament planificats. I en aquest sentit, la relació que ens ofereix el teatre amb la riquesa lingüística no només és fluida i emocional, sinó que ens fa sentir partícips d’una comunitat que depassa de ben llarg la nostra individualitat. Des de la consciència de la llengua com a construcció col·lectiva, ens ajuda a muscular els nostres compromisos amb la resta de persones que ens envolten.
Val la pena insistir que aquest vincle entre llengua i “veritat escènica”, malgrat la seva complexitat aparent, no és en absolut un fenomen abstracte. Al contrari: quan preguntem a persones que assisteixen habitualment a espectacles teatrals quines són les interpretacions més memorables que recorden, sovint aquestes destaquen justament treballs actorals que vibraven per l’íntima conjunció entre la bellesa acústica i la potència emocional de la paraula.
D’altra banda, també és habitual que aquestes persones recordin grans muntatges que els van colpir per la seva espectacularitat però que els van deixar més aviat indiferents per culpa d’un treball actoral en què la paraula dita no vibrava amb la força necessària.
Aquest article forma part del dossier Entreacte 35 anys que reflexiona sobre el futur de les arts escèniques i audiovisuals.
