Els esdeveniments polítics i socials derivats de la llarga i sagnant crisi econòmica que assota el món des de fa anys han fet palesa, una vegada més, la capacitat de les arts escèniques i audiovisuals per lluitar contra la injustícia o per remoure consciències. Sense anar gaire lluny, l’espectacle 99% –portada d’aquest Entreacte–, denúncia del patiment que la cobdícia de l’1% de la població mundial (rica, poderosa, sense escrúpols) ha causat a la resta de la humanitat, il·lustra molt bé aquesta tesi, i prova fins a quin punt el teatre connecta amb la realitat, amb la societat, i es fa ressò de les seves angoixes. És més, la producció de l’espectacle, en la qual han intervingut companyies d’Itàlia i de Luxemburg, fa evident el creixent sentiment d’indignació, de resposta, del conjunt dels europeus cap a les retallades i les polítiques d’austeritat. I si a aquest fet hi afegim que els creadors del muntatge han organitzat tallers teatrals amb persones sense feina, que hi han aportat les seves expèriencies personals com a background de l’obra, la visió combatent de 99% queda definida.
Són temps de mobilització social, d’alternatives polítiques nascudes al carrer, i el teatre pot ser una eina fonamental a l’hora de fer que el públic, els ciutadans, s’atreveixin a anar més enllà del seu paper en les democràcies contemporànies, el paper passiu d’un observador a qui només es demana l’opinió cada quatre anys. El teatre pot ser el cavall de Troia del sistema cultural, sovint massa controlat –a través dels ajuts institucionals– pel poder polític; pot subvertir-lo, transgredir les normes i alertar-nos del que passa i, sobretot, de per què passa. Com el cinema, la literatura i totes les arts, l’escena compleix una funció destacada en l’enfortiment del pensament de la societat. Una funció més necessària que mai.
