El director Àlex Rigola ens comenta en exclusiva muntatge que acaba de crear per a la sala Heartbreak Hotel dins el cicle ‘El teatre batega per Palestina‘.
Retorn a Haifa, de Gassan Kanafani, és un projecte escènic que neix de la voluntat d’apropar a l’espectador una mirada del que passa a Palestina amb aquest relat escrit per un palestí el 1969, el mateix any que jo vaig néixer. Que lluny i, malauradament, que poc canvia la injustícia. El text de gran poder dramatúrgic, per les tensions i els conflictes dramàtics dels seus personatges, s’allunya del relat èpic o del lament per situar-se en un terreny molt més incòmode: el de la responsabilitat política. Kanafani, també activista, entén la literatura no com a un entreteniment sinó com a arma política on la narració i la poesia són les eines de lluita i, en part, això li va suposar que quatre anys després fos assassinat per agents del Mossad.
El nucli temàtic del text gira entorn de la pèrdua i la identitat. Pèrdua de la terra, de la continuïtat, de la capacitat d’escollir el propi destí. Una reflexió dura sobre què significa ser desposseït, però també sobre què significa acceptar la pròpia responsabilitat. En el relat no hi ha espai al lament i exigeix accionar davant la injustícia. Fet incòmode per a nosaltres com a espectadors per dues raons: la primera és que aquesta injustícia porta més de cent anys organitzant-se i on els europeus, per la nostra vergonya, hem tingut un paper lleig i nuclear per finalment fer allò que Bolaño considerava el veritable mal: girar la cara, fer veure que no veus. La segona incomoditat és la identitat de la qual ens parla. Kanafani ens descobreix que la identitat no és immutable, pot ser trencada, apropiada o transformada. I això ens situa en un territori molt vulnerable.
Kanafani, també activista, entén la literatura no com a un entreteniment sinó com a arma política
Venir a veure Retorn a Haifa, en el nostre cas un relat a quatre veus (Chantal Aimée, Jordi Figueras, Ariadna Gil i Carles Roig) que assumeixen el rol de quatre personatges, és acceptar una peça que no explica el tot, que no guia l’espectador de la mà, sinó que el col·loca davant d’un mirall incòmode, amb presa de decisions no sempre fàcils, i ho fa amb un relat de fets, de dialèctica i del pes del silenci, acompanyat d’un estil narratiu on es dibuixa una gran quantitat d’imatges cinematogràfiques.
