“Vaig començar aquí. I ja vaig pensar, jo sóc actor, vull ser actor, ho porto dintre”. Bécquer, Machado, Espronceda, Gabriel y Galán… Sovint es defineix com a actor de doblatge, una manera de reconèixer la feina que tant li ha donat. La seva veu greu, plena de matisos insondables, ha donat vida en espanyol als personatges de grandíssims actors com Gene Hackman, Anthony Hopkins, Harrison Ford, Gerard Depardieu, Nick Nolte, Tomy Lee Jones, Raul Julia, Tom Wilkinson o Takeshi Kitano, per citar-ne alguns, dels molts que ha doblat. Darrerament ha estat la veu del monstre a l’última pel·lícula de Juan Antonio Bayona, Un monstruo viene a verme. També acaba de mostrar la seva impressionant presència a l’Almeria Teatre, fent de Manolo Luján, un dels protagonistes de Xarnegos.
Camilo García Casar pertany a una generació filla dels perdedors de la Guerra Civil que va emigrar a la gran ciutat a la recerca d’esperança, treball i futur. Era la postguerra més bèstia del món, la terrible postguerra que va ser molt dolenta per a tothom però sobretot per als que van perdre. Nascut a Salamanca, ve de molt petit a Barcelona. Família nombrosa, són quatre germanes i ell. Vivíem en un pis petit que havia estat porteria, vaig posar-me malalt i recordo que la meva mare em recitava poesies i a mi em quedaven a la memòria. Les recitava sense saber llegir encara. Amb quatre, cinc, sis anys ja era actor. Em posava molt dramàtic, un recitat que ara potser no tindria cap valor, però vaja, jo ja sentia coses per dintre.
La seva vocació és tan forta que als quinze anys comença a formar-se a l’Institut del Teatre. Allà vam fer coses molt modernes. Brecht, Pirandello, recordo un Pirandello preciós, L’huomo di fiore in boca, dins un espectacle que es deia Pirandello. Corren els anys seixanta, Camilo García participa molt activament en l’efervescència cultural i artística que els grups de teatre independent a Barcelona comencen a crear. Vaig ser en la majoria. Bambalina, Gogo, que era de l’Institut Americà, on vaig tenir contacte directament amb Mario Gas, amb Carles Canut, amb Carles Velat, amb Emma Cohen. Vam fer una sèrie d’actuacions molt bones. Me n’anava de l’un a l’altre. Recordo també el Pequeño teatro, de Maria Luïsa Oliveda, que va donar-me l’opció de fer coses molt interessants que es feien al teatre comercial de llavors. Beckett, Ionesco, Arthur Miller, per descomptat Lorca, que no deixaven gaire en aquella època, coses d’Alberti, fins i tot Valle Inclán. I quan assajaves? Quan plegava de l’oficina, a la nit. Tots estàvem igual, qui no estudiava o treballava? I la veritat és que vam fer coses molt bones. Posa un èmfasi especial en recordar un muntatge dirigit per Mario Gas, que amb divuit o dinou anys ja era un director extraordinari: Tot amb patates, d’Arnold Wesker. Amb un decorat de Fabià Puigserver, la vam estrenar a l’Aliança del Poblenou. L’obra va funcionar molt bé, el muntatge era realment fabulós.
La conversa s’atura uns minuts. Maider Mendaza, la nostra fotògrafa, i Camilo García surten una estona perquè quan tornem a escoltar: “¿Qué tal, Clarice? ¿Ya han dejado de chillar los corderos?” sapiguem com és aquest home d’aspecte bondadós i mirada sentimental que aconsegueix que l’Hannibal Lecter de Hopkins ens sedueixi fins a oblidar que podríem constituir el seu pròxim berenar.
De nou a la taula, amb els nostres tes roibos, Camilo diu: fins ara érem que no era professional. Ah, no? Jo treballava de programador d’IBM, guanyava prou calés però tenia vint-i-un anys i em vaig dir, no, jo vull ser actor, porto dintre ser actor, i seré actor. Vaig deixar l’oficina d’un dia per l’altre. Em van dir, ets boig… Llavors fa una prova per substituir el protagonista de L’Hostalera, de Goldoni, al Teatre Talia i el trien. En aquell moment ja vaig ser professional. Havíem fet moltes coses però tot per amor a l’art.
Protagonitzant Tiempo del 98, de Juan Antonio Castro, a Barcelona, un dels seus mestres, José Luis San Salvador, escolta la seva veu i li proposa fer doblatge. Vaig dir que sí, que encantat de la vida, tot i que el doblatge era difícil per a mi, una tècnica tan diferent, veient un actor que feia una cosa en una altra llengua. Estar a la seva altura, per a mi era molt dur. La tècnica de doblatge de llavors té una frase mítica de Felipe Peña: “Cuando guiña el ojo el caballo”. Moment en el qual l’actor troba una marca per entrar, cosa que ara la tecnologia resol sense problemes. En esmentar-la, riem. És un gran títol per a una obra, me l’apunto per pispar-la. Vaig tenir molta sort perquè vaig trobar grans mestres. Grandíssims. Quan jo vaig començar hi havia els millors del món. Que em van ensenyar el que era la tècnica però al mateix temps la part artística que hi havia dins. Vaig començar amb molta por, primer amb petits papers perquè em donessin el protagonista. Però quan em sortia una cosa de teatre, me n’anava i els deixava una mica penjats, llavors tant José Luis com Felipe Peña em deien, però home, no te’n vagis ara que estàs començant a fer coses importants.
Una d’aquestes infidelitats porta el nom de José Luís Gómez, que el contracta per girar per Sud-amèrica amb un lot de tres obres. Informe para una Akademia, que fa el mateix Gómez, i dues obres de Peter Handke, Kaspar i El pupilo quiere ser tutor, en les quals intervé com a actor. Tota Sud-amèrica significava el Brasil, l’Argentina, Uruguai, Xile, Colòmbia i Mèxic. Tres mesos fent gires. Per a mi era un bagatge enorme, aprendre d’aquest senyor tan important, fer aquests textos. Aquest viatge no l’he tornat a fer en ma vida. Abans d’arribar Han Solo, la veu que el dispararia a papers de primeríssima línia al doblatge, fa La boda de los pequeños burgueses, de Bertolt Brecht, un muntatge meravellós, segons les seves pròpies paraules, dirigit per Ángel Facio. Va anar de gira pertot arreu.
Però la feina al teatre baixa, arriba un d’aquells moments d’incertesa en què les propostes escassegen i torna al doblatge. Van tornar a acceptar-me. Dobla el Harrison Ford de La guerra de las Galaxias, paper que de nou obté a través d’una prova, i la seva trajectòria com a actor de doblatge es consolida. Confessa que potser si s’hagués quedat a Madrid, després de treballar amb José Luís Gómez, la seva carrera com a actor de teatre hauria estat més nodrida, però a mi em tirava molt Barcelona. Des de llavors fins ara, ha combinat alguns papers de teatre amb la ingent quantitat de pel·lícules que no només ha doblat com a actor sinó que també ha ajustat i dirigit.
Cal que ens aturem un moment per admirar la feina extraordinària que Camilo García fa amb el Cyrano de Depardieu. Una feina, la d’ajustar, és a dir, adaptar a la seqüència sonora dels llavis l’idioma original al propi, que normalment pot trigar un màxim d’una setmana, i que en aquesta pel·lícula li ocupa la vida durant tres mesos. Temps que dedica a ajustar els diàlegs en vers francès a l’espanyol, una llengua que no usa alexandrins. Això va ser ficar-me a casa i fer versos, versos, versos, versos. La meva dona estava desesperada perquè em quedava fins a les tantes fent versos. Em trucaven de l’estudi i em preguntaven, bé, com va això? Bé, bé, però tranquils… És que el client vol… El client que s’esperi, no vol que ho faci jo? Que ho faci en vers, doncs ho estic fent en vers. Va ser un treball tremend, terrible, terrible. Camilo, això ho fa un dramaturg, un poeta, l’ observo mentre l’im
agino al seu estudi, tancat, aïllat, absolutament entregat dia i nit a la feina d’escriure versos. El que vaig fer amb el Cyrano, ajustar als llavis una cosa en vers amb els mateixos versos, els mateixos versos, les mateixes síl·labes que utilitzaven en francès … Vaig haver de fer versos alexandrins ‘amb un parell’. És clar, no pots trair el guionista, ni l’intèrpret. Si traeixes l’intèrpret i el guionista, ets un assassí.
– Com es fa per posar-ho tot en la veu d’un altre que és un altre que has de ser tu?
– Bé, és una tènica, una tècnica que has de dominar molt bé, sobretot que la teva veu no surti de la pantalla. Només estic seguint el que fa aquell d’una manera bastant copiada en el sentit que no em passo mai quan no es passen, em passo quan ell es passa. Faig les cses que ell fa en un altre idioma. A més ha de ser creïble. La gent que és al cinema o a casa creu realment que el Gene Hackman o el Hopkins o qui sigui està parlant en espanyol. Això és realment arribar al nucli. Que és el que costa.
L’art de doblar pot gaudir-se en una prova senzilla que recomano. A few good men, Jack Nicholson. Algunos hombres buenos, Camilo García Casar. Última seqüència, judici. Va ordenar vostè el codi vermell? La nit anterior he fet aquesta operació. He vist primer l’original i, després, el doblatge. Li he de dir, friso per dir-li: Impressionant. M’explica que va ser una casualitat fer el paper del Coronel, doncs Rogelio Hernández, l’actor que habitualment doblava Nicholson l’havien operat i no podia. Llavors vaig parlar amb la seva dona, una altra de les grans actrius de doblatge, Rosa Guiñón, i li vaig dir, mira he de doblar-lo, em sap greu perquè Rogelio ho fa de meravella, però què et sembla? Rogelio està content que ho facis tu, millor que ho facis tu que ho faci un altre. Camilo García, és l’ajustador i el director del doblatge de la pel·lícula de Reiner. Vaig estar bé, diu sense donar-se massa importància. Però després vaig pensar, mai més. Mai més perquè és un personatge dur de doblar, és un personatge dur dur. Molt complicat. Té allà dins una ràbia i una mala llet que has de donar-la. És terrible. En cada pla està al màxim, no es passa però està al màxim. Em va costar, em va costar fer-ho però després va quedar bé. Extraordinari.
Aquest mestratge a l’hora de fer un personatge a la pantalla només amb la veu, li ha reconegut el mateix Nick Nolte, un altre actor amb qui gaudeix molt. Van convidar Nick Nolte a l’estrena a Madrid d’El príncep de les marees. Comença la pel·lícula amb el soliloqui del seu personatge i escolta la veu i diu, què és això? El que té al costat li diu que l’han doblat, dubbing, dubbing, i ell cabrejat, perquè no l’havien advertit, pensa, però això què és. A poc a poc comença a entrar, a riure i quan acaba la pel·lícula, pregunta: «Aquest senyor, com es diu?» «Camilo García, viu a Barcelona i es dedica a doblar pel·lícules». «Per què no l’han posat aquí al meu costat?» «Perquè és exactament el mateix que he fet jo. Amb molt de cor, va dir el que pensava». A Camilo li arriba una carta amb el segell de la distribuïdora en què Nick Nolte li explica el que pensa del seu treball.
Cada dècada aporta noms nous. Tom Wilkinson i l’èxit de Full Monty, un secundari que li encanta. John Goodman, Robert Duvall, Takeshi Kitano, Nick Nolte, Danny Glover, que també li agrada molt, o Bryan Dennehy que és un dels grans actors de l’escena novaiorquesa, segons el que ell mateix m’explica, amb gran admiració. El Philippe Noiret de Cinema Paradiso o el narrador d’Europa, de Lars Von Trier, l’original Max Von Sydow. Hipnòtica veu per a una narració d’aquelles inoblidables. Feu, feu la prova. Fusió total. Màgia.
Emportada per l’entusiasme, li pregunto per Sin perdón, ell fent de Little Bill sobre Gene Hackman i Constanino Romero fent de William Munny a cavall de Clint Eastwood. Amb Constantino hem treballat junts moltes vegades. El paio més gran que he vist en ma vida, com a persona, com a actor, com a artista, com a company. El millor del món. Era el meu germà. Ens estimàvem molt. Ens n’anàvem a sopar i les nostres dones es trobaven de tant en tant, érem germans. Això ara s’ha perdut bastant perquè a mi em convoquen, em fan fer tot el meu paper en un dia i jo vaig fent i a la millor no veig l’altre company que és allà. Ara els interessa tenir pistes, pistes, pistes. Abans hi havia dues pistes, una per a gravar conjuntament i l’altra per als ambients.
Enmig d’aquest mar de pel·lícules doblades, té temps de trepitjar escenaris de tot el món amb La tempestad, de Shakespeare, la de Núria Espert, diu, dirigida per Lavelli; forma part de l’elenc de La muerte de un viajante, dirigit de nou per Mario Gas i, no fa gaire, ha estat Sancho en una lectura del Quixot amb Josep Maria Pou, Carles Canut i la seva pròpia dona, Maife Gil, al Romea.
Perdem el sentit del temps. Ha deixat de ploure, han marxat els núvols i ha sortit el sol. Però venen ganes de continuar conversant amb aquest home gran, tendre, amable, que riu i se sorprèn amb facilitat. Un home a l’estil Spencer Tracy, que quan parla, sosté, és el personatge. A la porta de Laie, encara hi estem uns quants minuts, torna a sortir Felipe Peña, l’alfabet ciríl·lic, la Bernhardt i la rivalitat amb la Duse, menos es más, una cançó napolitana i llavors em diu allò de i no hem parlat d’òpera… De cop, m’arriba amb claredat la imatge de tota una vida plena de riqueses, anècdotes, experiències, passió. Una vida d’amor a l’art.
