Entrevistem el prolífic actor a propòsit de l’estrena als cinemes d’El 47, i repassem la seva extensa nòmina de projectes fílmics i teatrals.
25 anys i una cinquantena de pel·lícules després, Eduard Fernández gaudeix d’un estatus envejable com a actor, a Catalunya i a Espanya. Tres Goya i dos Gaudí brillen en un palmarès de premis inacabable, que inclou un recent Max interpretant la seva pròpia mare als escenaris a Todas las canciones de amor. Acaba d’estrenar al cinema El 47, la història real d’un activista veïnal que, a la Barcelona dels anys setanta, va segrestar un autobús per reclamar drets bàsics. Una lluita per la dignitat i un personatge que s’afegeix a d’altres representants de lluites justes com l’Òscar Camps de Mediterráneo o el bisbe Casaldàliga de Descalç sobre la terra vermella.
Explica l’Eduard Fernández (Barcelona, 1964) que quan va arribar a Madrid per protagonitzar Los Lobos de Washington, el seu ego es va confondre una mica. “Vaig debutar fent un personatge de tu a tu amb en Javier Bardem, que ja era qui era… i vaig fer el que vaig poder. La gent deia que ho feia molt bé, però ara, quan he tornat a veure la pel·lícula, me n’adono que realment estava començant. Però aquest món del cinema és complicat, arribar a Madrid, amb tot el tarannà que hi ha a la ciutat, els famosos i tal. No és fàcil, no, i allà em vaig confondre una miqueta durant un temps, perquè jo soc més aviat d’un perfil baix… A veure com ho he de fer per simular que soc una altra cosa, i em vaig fer un lío. Després, si ets tu mateix, tot està bé. Però costa aprendre-ho”.
Corria 1999, ara fa 25 anys de l’estrena d’aquella pel·lícula de Mariano Barroso, i l’onomàstica d’aquest quart de segle ens porta a recordar aquelles primeres passes cinematogràfiques d’una carrera que s’havia iniciat als escenaris, formant part d’Els Joglars o participant al muntatge de Kràmpack amb Joel Joan, Jordi Sánchez i Mònica Glaenzel. Consolidat com un dels noms de referència del cinema català i espanyol, l’Eduard Fernández comença el setembre estrenant El 47, o l’odissea de Manolo Vital, un conductor d’autobús que a finals dels anys setanta va segrestar el vehicle que conduïa habitualment per portar-lo fins a Torre Baró, el barri on vivia, deixat de la mà de Déu i de la gestió de l’ajuntament d’aquella Barcelona preolímpica que no tenia cap mena de preocupació per la gent de la perifèria. Vital lluitava per condicions de vida dignes: no només transport, també aigua corrent, llum i educació. La seva història és la de tants immigrants que van arribar a Catalunya i van ajudar a aixecar-la amb les seves pròpies mans.
La peripècia de Manolo Vital impacta encara avui. David contra Goliat, els veïns de Torre Baró contra un sistema molt poderós.
Va ser un líder a desgrat. Un home de poques paraules que intenta aconseguir millores per als seus veïns de totes les formes possibles, i, al final, si ha de segrestar un autobús, el segresta. Es tractava d’una lluita per la dignitat. És veritat que el sistema pesa molt, és una bestiesa. I està tot molt ben pensat i remirat. De vegades ens pensem que hi ha gent que fa coses mig revolucionàries, però el sistema ho té tot molt pautat i mesurat perquè mai no passi res. Ara bé, sempre hi ha una via d’escapament: mira el que va passar a França en la segona volta de les eleccions legislatives. De cop i volta hi ha un 67 per cent dels vots que evita la victòria de l’extrema dreta. Amb això vull dir que, quan davant de certes coses diem que “no es pot fer res”, aquesta és precisament una eina del poder perquè tot continuï tal com està. L’única força que tenim com a poble és unir-nos. I ser molts, i molt clars.
No sé què pensaria en Manolo de la gentrificada Barcelona d’avui, i de la invasió turística de la ciutat.
És molt heavy, sobretot el centre de Barcelona. Realment es fa desagradable viure-hi. Quan torno al barri on hi residia fa uns anys, molt a prop de l’Ajuntament… Hi havia gent que em preguntava com podia viure allà. I la veritat és que, quan hi ets, t’hi acostumes. Ser guiri és un ofici i jo crec que tots l’hem practicat alguna vegada. Però és que sempre van a destemps, s’aturen on no s’haurien d’aturar… No hi ha manera, és impossible. I no pots estar barallant-t’hi tota l’estona.
Sempre tinc un peu a Barcelona: hi torno sovint, suposo que per l’edat i la falta de mar
Eduard Fernández
Tu vas marxar a Madrid.
Sí, però sempre tinc un peu a Barcelona. Hi torno sovint, suposo que l’edat i la falta de mar fa que m’enyori. A Madrid no veig tant la invasió turística, però també és veritat que no surto gaire i que visc en un carrer de puta mare. Sempre dic que aquí s’acaba Madrid, perquè soc al costat del Parque del Oeste, que després empalma amb la Casa de Campo. Llavors, és clar, només veig verd. Tot i que la gent que m’envolta per aquí… és una mica de dretes, tot s’ha de dir (riu).+
LA MARE QUE EL VA PARIR
Després d’interpretar personatges reals com el bisbe Casaldàliga a Descalç sobre la terra vermella (Oriol Ferrer, 2013), l’agent secret Francisco Paesa d’El hombre de las mil caras (Alberto Rodríguez, 2016), el militar fundador de la Legión José Millán Astray de Mientras dure la guerra (Alejandro Amenábar, 2019) o el director de l’ONG Open Arms Òscar Camps a Mediterráneo (Marcel Barrena, 2021), i, ara, en Manolo Vital, l’actor continuarà amb aquest exercici a Marco. Es tracta del retrat d’un altre personatge verídic irresistible, qui fora president de l’Amical de Mauthausen, i de la CNT, Enric Marco Batlle. Feu memòria, un farsant que es va inventar haver estat supervivent del camp d’extermini nazi. La pel·lícula arribarà als cinemes a l’octubre, després de passar pel Festival de Venècia, i Eduard Fernández és una tomba al respecte. “No puc dir res, però…”, i somriu, murri, quan li preguntem si és veritat el que ens ha dit un ocellet sobre una interpretació que està a un altre nivell. Tot just ens reconeix que en la transformació física pel personatge, mig cap rapat i 95 quilos de pes, “se me’n va anar la pinça una mica”. I que sent una poderosa satisfacció amb la feina feta, però d’aquí no el traiem.
Avancem, doncs, i toquem, sense ser gaire conscients, el que sembla una ferida oberta. Relacionada, ara, amb Todas las canciones de amor, l’obra de teatre de Santiago Lozaque, dirigida per Andrés Lima, li ha donat el premi Max d’interpretació masculina. Una funció molt especial en la que feia un homenatge directíssim a la mare.
Com va ser l’experiència d’interpretar la teva pròpia mare?
Molt especial. Hi havia molt d’amor allà. Recordo com el meu germà em va dir: por un momento, eres la mamá. És molt bèstia. Jo, a l’escenari, vestit amb un viso, amb perruca i descalça. Que deia, hòstia, no m’ho he posat fàcil, ara tampoc. Després hi havia el fet de tornar al teatre, que per a mi és el lloc on expressar el meu ofici en la seva totalitat. Quan fas cinema jugues amb el primer pla i amb el pensament. Si penses en primer pla… perquè cadascú té la cara que té, i els ulls que té. Hi ha gent que, quan la mires, la sents pensar. I hi ha gent que no hi ha manera. Això és així. I a mi crec que, en general, se’m sent tot. El bo i el dolent (riu). Se’m sent pensar. Això és molt bonic, i en el teatre no ho tens.
A Catalunya vas fer molt poques representacions de Todas las canciones de amor.
Només una, al Prat de Llobregat. Es van confondre i em van contractar (riu). Llavors, després de que les entrades s’esgotessin de seguida, i veient que probablement, pel que sigui, no tornaria a representar-la a Catalunya, vaig demanar fer una segona funció. No us la cobraré però doneu-me trenta butaques per a mi. I van poder venir les veïnes, les amigues, tothom. Si no, no haurien pogut veure-la.
Però llavors ja està? No la faràs més?
Ja està, sí. Els del Lliure ni tan sols hi van venir. Va ser una mica lleig tot plegat…
Em sorprèn moltíssim. Em pots il·luminar?
No. És que jo no sé res. Saps que de vegades maten el missatger, oi? Quan diu segons què… val més no fer de missatger.
Home, aquí tu no series ben bé un missatger! Més aviat ets part implicada…
Sí sí… Em pregunten que per què penso que va passar, i jo no ho sé! Jo no sé res. Només sé que a Catalunya no em va contractar ningú. Quan vam dir amb l’Andrés Limaque faríem l’obra, molts teatres la van demanar. L’Arriaga de Bilbao, per exemple, un teatre de l’hòstia amb mil cent butaques, la van contractar sense veure-la. I molts d’altres hi van apostar. A Catalunya ningú la va voler sense veure-la. Primer l’hem de veure, em deien. D’acord. Els del Lliure van dir que s’esperaven que la féssim a prop de casa, i vam fer la representació al Prat. Fins i tot em vaig oferir a fer-ne un trosset al menjador de casa seva… Però no van venir.
Estic flipant.
Això és així, això és així (somriu).
Acabo de fer seixanta anys i amb algunes coses em recordo al meu pare, hi ha coses que ni vull entendre
Eduard Fernández
Hem parlat de la mare, ho fem de la filla? La Greta m’explicava que ets un molt bon conseller en la distància. Aconselles però respectes molt.
D’entrada, la Greta té tot el dret a equivocar-se, i equivocar-se està molt bé. Per l’ego és de puta mare. Si encertes sempre és que no t’estàs arriscant. És bo arribar als teus límits. Però el camí de la Greta és diferent del meu, vivim una època diferent a la meva, i ella ha de trobar el seu camí. Ara, per exemple, tenen molta importància les xarxes socials, i jo ni les entenc ni hi sé entrar. Només tinc Instagram, però me’l porta la Greta. M’ha ensenyat més d’una vegada com fer-la servir, però no hi ha manera. Pura falta d’interès, no li’n sé veure cap. Acabo de fer seixanta anys i amb algunes coses em recordo al meu pare. Hi ha coses que ni entenc ni vull entendre, i és un descans molt gran (riu).
| DIRIGIR L’EDUARD FERNÁNDEZ per Marcel Barrena. |
La forma més gràfica que té un director de comunicar el que vol és a través dels referents, i els cinematogràfics són els més clars d’entendre per a l’equip. El cinema és un llenguatge universal. I el futbol. Hi ha poques coses tan universals com el futbol. I per explicar què és dirigir a l’Eduard Fernández posaré un exemple claríssim. Què deuria ser per a Guardiola dirigir Messi? Quan tens al millor jugador del món al teu equip, la feina de l’entrenador, del director, és que l’estrella estigui motivada, que sumi, que proposi, que elevi el nivell de l’equip. Perquè quan un és tan extraordinari fent el que fa, si no en treus el millor d’ell, és que ho estàs fent malament. Pilotes a Messi. Pilotes a Fernández. Algunes de les millors idees dels personatges de Mediterráneo i d’El 47 les va tenir l’Eduard. Els actors proposen, la passen, la toquen; qualsevol jugador pot fer un gol. Però no tots són Messi. Només hi ha un Eduard Fernández. Un camaleó capaç de fer d’Òscar Camps, un socorrista, o de Manolo Vital, un conductor d’autobús, i fer que no el veiem a ell, si no que visquem amb ell. I, com els millors efectes visuals, com el tiki-taka, fa que sembli creïble, que sembli senzill, allò que és impossible. D’Òscar Camps a Manolo Vital. Tan a prop i tan lluny. I creixent a cada paper cap a una nova Pilota d’Or. Marcel Barrena, Carlos Cuevas, David Verdaguer i Eduard Fernández en el rodatge d”El 47′ © Lucia Faraig |
