La mostra de l’Urgell tanca edició sense que hagi brillat amb fulgor cap de les múltiples descobertes del seu programa Auca#128
Apostar
Aterrar a Tàrrega durant la seva popular fira d’arts de carrer és una de les experiències més fascinants que pot gaudir qualsevol aficionat a les arts escèniques. Més que un festival es tracta de tota una ciutat transformada en escenari, enguany amb el joc com a leitmotiv i temàtica de fons. Però jugar és arriscar-se i les apostes no sempre surten com s’espera. A diferència d’altres anys, han faltat els muntatges que brillen pel consens del públic i els nombrosos professionals acreditats. Qualitat i varietat no hi ha mancat, com és habitual, però fins i tot un bon salt pot fer caure el llistó quan està tan alt.
Grans noms
Retorn del gran format de carrer amb segell nostrat: Sol Picó va complir amb escreix les expectatives signant un dels millors espectacles de la Fira. Carrer 024 va servir també per celebrar els 30 anys de la companyia de la coreògrafa alcoiana que precisament va conrear els seus primers grans èxits a l’aire lliure. Amb menys dosi de gamberrisme, va ser com tornar als bons records i tècniques d’espectacles com Amor diesel (2002) i La Divadivina (2004). De nou el domini de les plataformes mòbils i la grua, l’experiència a l’hora de moure multituds i una encertada combinació entre reflexió, estètica i espectacularitat. En canvi, els francesos Adhok, que tant ens van meravellar el 2018 amb peces com Le nid, van punxar amb Qui-Vive: excés de text sense la dicció adequada i una posada en escena de ritme espès que s’entesta a tocar molts temes sense aprofundir.
Llum, foc, destrucció
Qui juga amb foc, s’acaba cremant. Per sort, els Incendis al parc de sant Eloi de Ça Marche eren només una simulació. Espectacle de curta durada, menys és més, un desplegament tècnic inèdit per simular l’amenaça de les flames, una mica de text al més pur estil El Conde de Torrefiel, i ja ho tindríem, la proposta més original de la fira. També entre el més comentat, Perdón, de Losinformalls, dansa, humor i una provocació gairebé circense que no veiem des de Leo Bassi: quanta falta ens fan les companyies que treballen la incorrecció política amb rigor.
Llenguatges de carrer
Quan parlem d’arts de carrer, de propostes adreçades a un públic heterogeni, un dels principals perills és acabar confonent popular i patillero. La proposta lituana The Duck (Show) Performance, que havia generat tantes expectatives, al final no va ser ni una cosa ni l’altra, ni art conceptual ni la paròdia que buscava assolir. A l’esperat Acts of liberations de Sergi Estebanell li va faltar forma, discurs i profunditat més enllà de les bones intencions de repartir amor. L’actuació a l’aire lliure té el seu propi llenguatge, per això va costar seguir Paquets de Toti Toronell, un conjunt d’accions arran de terra que només podia apreciar la petita rotllana de públic que es va situar a les primeres files.
Temps i espai
Alerta també amb l’espai i el moment, perquè una proposta notable com 360° de Raquel Gualtero, coreografia basada en el gir i la repetició, va acabar expulsant a bona part del públic de la plaça Major en el prime time de les 19 h. L’abstracció de vegades costa d’encaixar al carrer si no s’aporta context. Més sort en la mateixa franja i espai Mover montañas, Alberto Velasco va captar l’atenció pel component folklòric i per la sorpresa d’una dansa contra la normativitat. Ferran Orobitg amb la seva instal·lació Opia va crear el misteri amb un munt de seients repartits per espais insòlits de tota la ciutat. Els privilegiats participants del dispositiu van gaudir d’una tranquil·la passejada en butaca mòbil, la senzillesa de fer sortir al públic de la comoditat d’un teatre i posar-lo a veure els carrers des d’una altra perspectiva.
Drama-circ-túrgia
Per qüestions comercials, moltes companyies de circ acaben creant espectacles d’una hora quan en realitat tenen, en el millor dels casos, 15 o 20 minuts de maniobres circenses. En alguns muntatges la dramatúrgia que ho lliga tot és bona, en altres, no tant. Carena de La Corcoles aconsegueix reeixir mitjançant una estètica molt cuidada de ritme hipnòtic, Paula Quintas proposa un dispositiu tècnic i el trencament de la distància entre artistes i públic i els murcians Uparte plantegen una reflexió enèrgica al voltant del cos i les aparences. Altres, en canvi, com Gravity & Others Myths, cauen en la temptació d’omplir minuts a còpia d’objectualitzar el cos dels artistes, o el cas de Psirc, que construeixen un relat delirant sense cap ni peus que barreja en una rave IA, claqué i mitologia. No tot s’hi val.
Enjogassats
A l’espai de la Paraula, Francesc Cuéllar va jugar amb rimes i dobles sentits al més pur estil Jordi Oriol. Odissees de La Mecànica va aconseguir un espectacle bastant rodó gràcies al joc interactiu dels telèfons mòbils dels espectadors. Al concurs Dale Ramón!, dels donostiarres Trapu Zaharra, no li vindria malament una actualització de l’humor (les bromes sobre la sogra estan una mica passades de moda). Finalment, Juego infinito, de la mexicana Cristina Maldonado, va tocar el tema de la mort mitjançant un senzill treball d’objectes, un exercici de record que va arribar al cor (i al llagrimal) de bona part del públic, mentre altres van quedar freds pel seu toc naïf. També en el joc escènic, de vegades es guanya i d’altres s’aprèn.
