Entrevistem el nou director de l’emblemàtic teatre barceloní per saber més coses del seu projecte pels pròxims cinc anys.
En un teatre que sempre batega en el centre del relat i les polèmiques, Julio Manrique (Barcelona, 1973) ha irromput amb energia i entusiasme, així ho transmet en cada resposta i en especial quan parla del treball col·lectiu de l’equip, de sumar voluntats per superar alguns conflictes heretats. Fa gairebé dos mesos que ocupa el càrrec de director del Lliure i, entre la il·lusió, la responsabilitat i l’estrès propi del càrrec, es defineix no tant com a gestor sinó com animal d’escenari, espai que no té intenció de deixar de freqüentar.
Com ha estat l’aterratge en el càrrec?
Conec força la casa, l’he coneguda al llarg dels anys. Pràcticament, he debutat aquí: va ser als 19 anys, amb Enemic de classe, dirigida per Josep Maria Mestres. Des d’aleshores he anat fent moltes coses al Lliure i hi he tingut un lligam fort. Conec molta gent que treballa aquí, amb algunes persones de l’equip tinc una relació afectiva i personal molt maca. Diguem que no hi he entrat amb el lliri a la mà, que podia preveure la dimensió que té aquesta casa. Estic molt il·lusionat, d’una banda, però també estressat per la responsabilitat que implica el càrrec.
Per què s’ha trigat cinc mesos a fer públic el teu projecte?
Calia compartir-ho abans amb la casa, que és grossa. Hi ha uns òrgans de govern i ens havíem de trobar, dialogar una mica amb relació al projecte, veure el que es plantejava d’inici, què es pot fer i què no. Per a la posada en comú calia una mica de temps.
Hem d’assumir riscos des de la programació i des de l’activitat del teatre en general
En el programa s’aposta per un “teatre d’art per a tothom”. Què vol dir això?
Això ve de Stanislavski, del teatre d’art, i s’ho van fer seu els fundadors del Lliure. Crec que per a ells significava qualitat, modernitat i coneixement que ha d’arribar a tothom, cultura de qualitat però amb una vocació de servei públic. Això vol dir que hem d’assumir riscos des de la programació i des de l’activitat del teatre en general. Tenim una oportunitat per fer avançar la cultura, esdevenir un referent o fer que alguns espectacles que passin per aquí siguin inspiradors per als altres.
Amb relació als fundadors, pesen molt els fantasmes de la casa?
Alguns dels fundadors del Lliure encara són vius i són aquí, molt a prop nostre, d’altres ja van marxar, però és cert que aquesta casa té uns orígens i un passat marcat per la personalitat de la gent que va iniciar el projecte. Jo sento que els fantasmes del Lliure m’acompanyen, crec que són especialment benèvols, no els tinc por. Els vius fan sempre més por.
D’entrada, del teu programa ja has modificat el projecte de companyia estable.
De l’època del Juan Carlos [Martel] com a director d’aquesta casa trobo que hi ha algunes coses que heretem que són molt engrescadores, que volem fins i tot ampliar, com per exemple el programa educatiu. Mirava també a l’època de Lluís Pasqual i Àlex Rigola, quan en aquesta casa va haver-hi companyies que van permetre girar o crear una nova fornada d’actors. El nou projecte de companyia es dirà Ànima Lliure i s’ha modificat per incloure l’element de la diversitat i en particular de la diversitat funcional, perquè és una cosa que m’interessa molt com a artista i espectador. Tindrem com a referent la Clàudia Cedó, artífex d’espectacles com Mare de sucre. És un projecte que m’il·lusiona, i és modest en el sentit que ens proposem que cada any el Lliure pugui produir un espectacle d’aquestes característiques, que barregi actors i artistes —no només intèrprets— amb diversitat i sense. Hi ha un camí molt interessant per recórrer.
El programa també aposta per la política d’abonaments.
És una manera de fidelitzar espectadors i crear una comunitat al voltant del Lliure. Els abonaments han augmentat en els darrers temps i, una mica com a joc, llançarem un abonament a cegues a partir del maig, una espècie de desafiament simpàtic. Demanem que confiïn en nosaltres fins al punt de comprar entrades abans de saber quina serà la programació, perquè creiem que agradarà.
Al teu programa apostes per la “contemporaneïtat” però al mateix temps dediques molt d’espai a parlar dels clàssics. Com es combina això?
Hi vaig dedicar un espai notable als clàssics perquè suposo que necessitava deixar clara la meva opinió: que una cosa no va renyida amb l’altra, que el Lliure pot fer una programació amb una personalitat clarament contemporània i que això inclogui també títols de referència del repertori universal, obres que com diu Mayorga ens han obert els ulls i ens han fet amar el teatre, textos que han travessat el temps i que, segons la meva visió, els hem de llegir com a contemporanis. Potser vaig dedicar molt espai a això al programa i poc a la multidisciplinarietat o l’escena híbrida, que també m’interessa molt.
No sento que el Lliure tingui una responsabilitat directa sobre el repertori clàssic català
Els clàssics inclouen també els de repertori català?
Crec que són coses de les quals hem de parlar amb el Teatre Nacional per posar-nos d’acord, però no sento que el Lliure tingui una responsabilitat directa sobre el repertori clàssic català. No crec que aquest teatre hagi nascut des d’aquí, i no és una responsabilitat que faci directament meva. Crec que sí que tenim una responsabilitat amb la contemporaneïtat, i això inclou també autors i autores del nostre propi país, contemporanis i clàssics d’una manera àmplia.
I amb referència als nous llenguatges, hi haurà un cicle dedicat com els Radicals de Rigola o el Katharsis de Martel?
No tanco la porta que en el futur aparegui un cicle incrustat dins de la temporada que contingui aquestes propostes que poden estar en els marges. Però m’agradaria que respongués a un perquè i que no es limités només a les noves tendències, als nous llenguatges, sinó potser trobar fils temàtics. Això no vol dir que el programa general no contingui propostes que estaran en el terreny de la multidisciplinarietat i la barreja de llenguatges, fins i tot més enllà del teatre.
Cinema i arts plàstiques, com diu el programa?
Quan escrivim no ens deixem res pel camí, escriure és gratis. Però sí, tenia alguna cosa al cap, artistes escènics en què la presència audiovisual, del cinema o el videoart té un pes. Espero que aquest teatre sigui obert i porós a diferents expressions artístiques sempre que el teatre ocupi el centre.
No s’acabaran les activitats paral·leles, per descomptat, com els col·loquis postfunció, però estaran molt vinculades a la programació
No tindran continuïtat, però, activitats complementàries a la programació com l’Escola de Pensament.
Fins i tot amb una petita polèmica: m’ha sabut greu per la Marina [Garcés] i l’Albert [Lladó], que són dues persones que respecto i admiro. Amb sensibilitat i elegància estem mirant de disculpar-nos per l’error de no haver parlat prèviament amb ells [de la cancel·lació de l’Escola de Pensament], perquè sembla que no en tenien notícia. Això és producte de l’atabalament i la manca de temps. Tot el respecte per la feina que s’ha fet aquí amb l’Escola de Pensament. En tot cas, cal dir que no s’acabaran les activitats paral·leles, per descomptat, com els col·loquis postfunció, però estaran molt vinculades a la programació.
Quan Martel va sortir, es queixava que l’estructura del Lliure es menjava el 70% del pressupost i que només un 30% va a parar a l’artista. S’intentarà equilibrar això?
El Juan Carlos [Martel] ha fet un balanç de sortida, té tot el dret a fer-ho amb coneixement de causa i des de les seves perspectives. Jo no estic en aquest punt; de fet, estic en el punt oposat, hi acabo d’entrar. La meva política no és arribar a queixar-me, sinó treballar, proposar coses, seduir i convèncer. El hàndicap sempre és no tenir prou diners per fer el que tu voldries fer. Més que una representació 70-30, jo crec que cal un augment d’ingressos. Això és una fundació que es basa en les aportacions que fan les administracions públiques, que són les majoritàries, i també en la cerca de patrocinis i complicitats. Treballarem per augmentar-les tant en un lloc com en l’altre. Però respecte del 70% d’estructura del teatre, podem fer espectacles cada vespre perquè tenim un departament tècnic, que igual que els actors estan servint la funció cada nit, també són activitat. Ho dic per matisar una mica aquesta separació tan radical entre activitat i estructura.
Un primer pal a la roda del pressupost ha estat la convocatòria d’eleccions, oi?
Estic sospirant pels passadissos com la dama de les camèlies, si es pot posar una mica d’humor. Era molt prometedor el panorama: la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, amb qui havíem tingut ja l’oportunitat de trobar-nos, és una molt bona interlocutora, crec que és una opinió compartida per molta gent que estem ara gestionant institucions. Semblava que ens anàvem acostant al 2% del pressupost per a Cultura que es persegueix des de fa temps. Havien de ser els pressupostos de Cultura més grans a la història i ens en podríem beneficiar molts agents. Doncs ara això queda en suspens per les eleccions, i no és una bona notícia.
Volem recuperar l’Espai Lliure com un espai d’exhibició i producció permanent
Com recuperareu l’Espai Lliure?
El seu era un tancament relatiu. Però sí, volem recuperar l’Espai Lliure com un espai d’exhibició i producció permanent, i això respon a diverses coses. Una d’elles és la falta d’espais a la ciutat: necessitem escenaris per estrenar espectacles i que la gent tingui temps de descobrir-los. A l’Espai Lliure vaig debutar com a director, hi he vist i he fet descobriments artístics superpotents. Tot i que havia estat pensada d’inici com un espai d’assaig, resulta una sala d’exhibició extraordinària. Vull plantejar que hi passin coses xules, i no només exhibir artistes més o menys emergents. Farem l’experiment de repescar espectacles, obres fetes amb condicions precàries a les quals oferirem una oportunitat de tenir més múscul, una mica més de mitjans. De moment no em paren els peus des del departament de producció, i això és bon senyal.
Com canviareu el sistema d’ajudes a la producció?
Les ajudes Carlota Soldevila —que venen del Banc Sabadell— s’estan redirigint cap al projecte Ànima Lliure per continuar fent alguna cosa des d’un punt de vista cultural, ètic i humà. En farem un altre enfocament.
Les gires són una altra part important del projecte, com s’articularan?
Les gires necessiten recursos i generen necessitats tècniques. De vegades, amb el personal que tens al teatre no n’hi ha prou, s’ha de contractar de fora, i això és car. No és fàcil i alhora és quasi una obligació intentar-ho. Girar a escala nacional i internacional seria fantàstic, però necessitem ajuda i múscul per fer-ho possible.
Hi ha un conveni laboral en negociació i les coses no s’intueixen fàcils. Una de les prioritats del teu projecte és fer “còmplice” l’equip, cohesionar-lo. Com ho faràs?
Escoltant. Soc una persona d’escenari, crec que si pinto alguna cosa aquí és per la meva trajectòria als escenaris, no tant a la meva experiència com a gestor (tot i que vaig ser director artístic del Romea). A l’escenari he descobert que res de bo no surt si no es treballa en equip i, si és possible, que l’equip s’ho passi bé, que tothom se senti important. Molts treballadors d’aquesta casa són companys d’escenari i m’agradaria que això continuï sent així. En el tema concret del conveni amb els treballadors estem treballant, perquè és una de les meves prioritats i una de les patates calentes que hi havia sobre la taula. No desvelaré res, però diré que soc optimista i que la casa ara respira una sensació diferent, crec que ens en sortirem, en el sentit d’arribar a acords i trobar la manera de caminar junts.
Quina és la funció de l’equip assessor?
M’ajuden a pensar, que no és poc. Pensar és dialogar, i això sempre passa per una interlocució amb algú. Vull aclarir que és un òrgan extern a l’estructura del teatre, que la gent que hi treballa no cobra (només la Clàudia Cedó en termes de despeses de desplaçament). Treballen per amor a l’art i amor al teatre, és gent amb perfils diferents —com el [Francesc] Casadesús, la Clàudia [Cedó], el David Selvas i la Cristina Genebat—, amb ells tinc una gran sintonia i crec que poden aportar coses molt valuoses.
Quin tipus de teatre públic serà el Lliure?
Respecte a la programació i els continguts artístics, per exemple, el Lliure ha d’assumir riscos que probablement serien difícils d’assolir des del teatre privat. Després ha de desplegar una activitat en termes educatius i en impacte social, responsabilitats d’un equipament cultural públic o, en el cas del Lliure, d’una fundació privada amb vocació de servei públic finançada majoritàriament amb diners públics.
Parles també de col·laborar amb el teatre privat. Com serà?
No serà com a Londres, on els espectacles passen ràpidament al teatre privat. Això no serà mai una política que ocupi el centre de l’activitat d’aquest teatre, però sí que volem explorar puntualment la possibilitat que una obra que funcioni tingui la màxima vida possible aquí o fora. Si els artistes i el públic volen que un espectacle continuï jo no soc ningú, ni el Teatre Lliure és ningú, per interposar-se en aquest camí.
Et continuarem veient a l’escenari?
Sí. Ho he de fer amb mesura i responsabilitat tenint en compte el càrrec que ocupo. Però no puc deixar l’escenari, sigui com a director o com a actor, perquè a mi aquest ofici em fa feliç.
