Quedo amb Jordi Boixaderas a casa seva, al rovell de l’ou del barri de Gràcia. Ens trobem al portal i ell hi arriba carregat amb una caixa. Ve de la copisteria, amb els mil fulls de Los pilares de la tierra, de Ken Follet, que es disposa a enregistrar per a un audiollibre. Seran 40 hores de lectura, però moltes més de feina. És el primer cop que ho farà i el Jordi s’hi enfronta amb la il·lusió d’aprendre i d’aprofundir en el domini de la veu en tots els seus matisos i registres. Un art en què ell ja és tot un mestre. En doblatge, publicitat, televisió, teatre, Boixaderas transmet la honestedat i el respecte amb què encara la seva feina, la d’actor.
La meva veu a Catalunya és omnipresent, fa 30 anys que m’hi dedico i tothom, o gairebé, l’ha sentit en publicitat, a les pel·lícules, a la tele, en un vídeo d’un museu…
La veu és la principal eina de treball de Jordi Boixaderas. La que ara mateix li permet entaular un tens i hilarant combat dialèctic diari a La Villarroel a El crèdit (més de 300 funcions!). Un èxit esclatant que ha repetit l’aposta guanyadora d’El mètode Grönholm amb el tàndem Galceran-Belbel.
Éreu conscients que estàveu fabricant un altre fenomen?
Quan una cosa encaixa tan bé ho veus a la primera lectura. El primer acte d’El crèdit realment és una peça rodona. En el segon entrem en una altra volta, com fa sempre el Galceran, i hi ha gent que hi entra més i gent que no hi entra tant. Parteix de situacions molt quotidianes, que tothom coneix, i intenta fer riure només amb coses que passen a la gent normal. Hi havia qui s’esperava trobar en El crèdit una crítica al sistema bancari, i no. Explica una història entre persones, amb un sentit de l’humor una mica àcid, que voreja la frontera d’allò políticament correcte, tot per passar-ho bé, per una pura diversió. Juga molt bé els elements dramatúrgics. El mèrit és del Galceran, la resta fem el que ens toca fer.
El Crédit amb Jordi Boixaderas i Jordi Bosch. Foto: David Ruano
Què és el millor i allò no tan bo de fer un èxit tan longeu?
El millor és la certesa que faràs la funció i la gent s’ho passarà bé. Això és molt plaent. La gent surt amb cara de felicitat, amb un somriure. Com a actor et sents molt bé quan passa això. Fer una cosa durant tant de temps també t’ensenya molt sobre la fragilitat d’una funció: es pot tombar o espatllar amb molt poca cosa, fent pràcticament el mateix. Això et porta a fer-te moltes preguntes: si realment la gent es posa a favor d’un personatge o de l’altre; si un ha de posar-se el públic a la butxaca o no, una cosa que sona una mica a còmics antics. Però la gent sí que va a veure d’alguna manera un combat. Són coses que amb unes vuitanta funcions no tens temps de plantejar-te. I el pitjor és quan això s’acaba, quan facis el que facis et sembla que et repeteixes, que no treus el suc adequat a la funció, que ja no dóna més de si. Probablement no és la funció, ets tu amb aquella funció, has esgotat els teus recursos i ja hi ha poques coses que et diverteixin. Jo sempre m’ho plantejo com un joc i no dubto a canviar coses, dins d’uns límits, sense deixar de servir a la funció. Petits girs, petits matisos, jo me’ls permeto cada dia. Aquest és el joc i és el que ajuda que la gent entri en la història.
Sota la direcció de Galceran i Belbel, Jordi Boixaderas ha explorat com mai la comèdia. Jo no tinc vis còmica. La té qui digui el que digui, amb naturalitat, fa gràcia, com el Joan Pera, el Capri o el Jordi Bosch. Jo, si el que dic i de la manera que ho dic no fa riure, no faig riure. Si m’ho marquen sóc molt disciplinat i m’esforço a fer funcionar la comèdia, però el mèrit és del text, i en el cas del Galceran els acudits són infal·libles. En tot cas, Belbel és qui ha treballat més amb l’actor i li ha extret els registres més insospitats. També Mario Gas, amb qui ha col·laborat en muntatges memorables (El temps i els Conway, Otel·lo, La mort d’un viatjant, A Little Night Music). El Sergi i el Mario són els dos directors amb els quals em sento més com a casa. M’han fet fer coses inesperades per a mi. És una qüestió de confiança. Els directors han de tenir una relació d’amor amb els seus actors; si no, el Mario i el Sergi no haurien apostat per mi en tantes coses diferents. El Sergi és molt mental i molt juganer, i el Mario és molt passional, provoca una energia afectiva en la companyia que esclata en l’estrena i produeix coses molt especials.
Jordi Boixaderas també era a Poble Nou, que fa vint anys va assentar les bases dels serials de TV3, i des de llavors ha sovintejat aquest format amb una audiència fidel.
Va ser una troballa intentar fer sèries autòctones. Era el moment, tot estava a favor, la gent estava predisposada a fer-ho. Això va portar gent al teatre. Va facilitar que els productors, també els dels teatres públics, busquessin cares reconegudes per portar gent al teatre. Va consolidar molt el circuit de gires a Catalunya. També va servir d’escola i d’aliment per als dramaturgs. Ara, això també té un límit. Ja no és la sorpresa que era llavors. La gent ja no es deixa portar al teatre perquè hi surt el de la tele. Hi ha d’haver alguna cosa més.
Com veus el moment de crisi que estem travessant?
La precarietat d’ara em recorda als anys setanta i vuitanta, quan guanyar-se la vida amb el teatre era pràcticament una quimera. Sembla que tornem als grups independents. D’altra banda hi ha la qüestió política. És cert que hi ha crisi, però el nostre sector depèn molt de les polítiques dels governs. Segur que l’IVA ha fet molt mal, i si es resolgués tots respiraríem millor. Respecte al procés sobiranista, el nostre mercat natural també és molt Espanya, que ens ha donat molt de menjar a tots, en tots els sentits, des de la Margarida Xirgu fins a l’Albert Boadella. Amb el procés d’independència pot no passar res o pot afectar molt. Encara que per a molts sigui l’únic horitzó que pot servir d’empenta perquè el país es redreci, és molt incerta la repercussió que pot tenir en el món dels actors.
Parlem del doblatge.
El doblatge no és una cosa que es va inventar Franco. És una tècnica més que es fa servir en el cinema, per sonoritzar dibuixos animats, pel·lícules en què no és possible agafar so directe, per a les veus en off, etc. La feina de sonorització és necessària i és rendible perquè és reciclatge: és agafar una cosa probablement més ben feta que com la faríem aquí i fer-la assequible al públic d’aquí. No té cap sentit prescindir-ne, continuarà existint, més ben considerat o no.
El Jordi, abrandat defensor del doblatge, ara també des del seu càrrec de vicepresident de l’AADPC, denun
cia determinades postures recents dels polítics sobre la qüestió.
Diuen: preferim que no es dobli, preferim que se subtituli. Si d’aquí a vint anys veuen que els nens parlen anglès molt bé, però parlen malament el català, tornaran a doblar. Però el doblatge no s’acabarà ni a França, ni a Alemanya, ni a Itàlia, ni a Rússia ni al Japó ni a cap país no anglosaxó amb una llengua potent.
Ens fas un retrat de la situació?
El sector del doblatge a Espanya i a Catalunya està inflat pels anys del boom, hi ha més empreses i professionals que els que la mateixa indústria pot mantenir, i gradualment s’ha anat afavorint no a qui ho feia millor, sinó a qui ho feia més barat. S’ha creat un perfil professional de gent que no ve del teatre ni de la interpretació ni de la veu. S’ha de ser actor per fer això, perquè s’han de donar intencions, no és un lloro que va xerrant i va fent sempre els mateixos tons. Però en temps de crisi sembla que tot s’hi val i treballa el que ho fa més barat.
Com es pot millorar?
La prioritat és acabar amb l’intrusisme, amb el fet que qualsevol ho pot fer a qualsevol preu, aprovar un conveni i que es compleixi seriosament per totes dues parts, la patronal i la social, i que d’aquesta purga o selecció natural a què ens porta la crisi en sobrevisquin els més capaços, no els que treballen per menys preu. Aquesta alternativa de fer-ho més barat acabarà per destruir aquesta indústria. Si la gent que és honesta es queda amb la feina, en quedaran menys però sobreviuran perquè seran competitius i faran la feina com déu mana. La gent no dirà que és difícil entrar al teatre perquè surts i dónes la cara, i si ho fas malament quedes en ridícul, et fan fora. En el doblatge hi entres i ho fas malament i no passa res. És una qüestió professional: tu no pots fer una cosa fins que no la fas amb unes certes garanties d’èxit i per ocupar el lloc dels que ho fan ara has d’esperar que es morin o fer-ho més bé. Jo m’he hagut d’esperar que determinada gent es retirés o es morís per accedir a determinats llocs. Un ofici és una cosa de molts anys, i hi ha gent que es pensa que això no és un ofici, que és una ganga.
Jordi Boixaderas té molt clar quin és el seu ofici i l’afronta amb el màxim rigor. El deixo amb la muntanya de fulls que llegirà i rellegirà i anotarà fins a aconseguir, amb la seva veu, dotar el text de la intenció adequada. Aquesta també és la feina de l’actor.
Triar, encertar i aprendre de tot |
No m’he equivocat massa, he tingut sort i nas. Jordi Boixaderas no s’ha prodigat pràcticament en el cinema, i des de Ventdelplà ha abandonat la televisió per concentrar-se en el teatre i en el treball amb la veu. Per a mi, en el teatre ets l’amo de la situació, i en el cinema ets un moble, sentencia. El que t’ha de guiar és la pròpia satisfacció. Si sents una raó per sortir cada dia i ho fas, jo penso que això és el que la gent compra, detecta i necessita. En el doblatge s’ha convertit en una figura insubstituïble: jo de qui vaig aprendre més és de Joaquim Díaz, m’identificava amb la seva manera de veure el doblatge, la tàctica del camaleó, intentar camuflar-se rere el personatge, que és el més difícil. En la interpretació, en general, tenim l’actor que s’amaga i l’actor que s’ensenya. En el doblatge és especialment útil saber-se amagar darrere el personatge. Un artesà de la veu i la interpretació que treu profit de totes les feines. Fer publicitat et beneficia com a actor. Anunciar unes patates fregides no té res a veure amb Shakespeare, però t’ajuda a desenvolupar recursos i a tenir control sobre l’efecte que produeixes. Tot et posa a prova en una faceta diferent. |