La seva trajectòria vital està tan vinculada al món escènic que, quan es mira en perspectiva, es revisa la història del teatre català de l’últim mig segle. Ha estat un dels pares del nou Institut del Teatre i de la manera de fer teatre a casa nostra, és cofundador i codirector de l’Espai Brossa, actualment La Seca, i un gran reivindicador de les arts parateatrals als nostres escenaris. Però Hermann Bonnín, actor, professor i director escènic, avui continua mirant cap al futur.
Tot i haver sobrepassat els vuitanta anys, Hermann Bonnín és un dels referents més moderns del teatre de casa nostra. El trobem treballant al despatx de La Seca Espai Brossa, l’espai escènic del qual és cofundador i codirector amb l’il·lusionista Hausson (Jesús Julve). No li agrada gaire mirar enrere i prefereix començar parlant de futur. Està ficat en un nou muntatge brossià, el de Diumenge, que s’estrenarà a l’abril. És una mena de país de les meravelles, com si entressis a l’altra banda del mirall, una obra d’una poètica extraordinària però amb estructura de comèdia. Com a director escènic, Hermann Bonnín té tres autors fonamentals que anomena els seus tres Reis d’Orient: Joan Brossa, al qual ha dedicat fins i tot un teatre, i els poetes Palau i Fabre i Joan Maragall. També ha muntat obres de molts altres autors i és un dels grans introductors del teatre simbolista a la nostra escena. Hi ha uns quants autors que em fascinen i m’agradaria treballar-los més, per exemple Strindberg. Camí a Damasc és una obra que m’apassiona i algun dia voldria fer-la.
A més de la seva vessant teatral, coqueteja cada cop més amb altres projectes. Forma part de la Fundació Palau i Fabre, de la Fundació Brossa i és membre actiu de la Reial Acadèmia de Belles Arts, on va ingressar l’any 2012 amb el discurs L’art de l’escena. Heterodoxos i poetes. I és que Hermann Bonnín és inquiet de mena. La seva trajectòria teatral es remunta a la joventut, quan treballava a la parada familiar del mercat del Born. Les meves experiències dins del mercat han estat els inicis de les olors, de la sensualitat, dels colors… Per a mi el mercat és el gran teatre del món.
Aquell noi que volia fer teatre va cursar estudis d’interpretació i direcció. El 1966 va crear companyia pròpia i, el 1968, va fer el salt a Madrid per dirigir la Real Escuela Superior de Arte Dramático y Danza. Va tornar a Barcelona per posar-se al capdavant del lloc on ell mateix havia estudiat: l’Institut del Teatre, que va dirigir de 1970 a 1980. És una institució que ha format al llarg d’un segle molts actors, directors, escenògrafs… Hi ha tota una tradició al teatre català que jo diria que es vertebra bastant des del mateix Institut. Quan Adrià Gual va crear l’Institut del Teatre, en l’època de la Mancomunitat, va entendre que el nostre país necessitava una escola de teatre i un teatre nacional, projecte que no es va fer realitat fins a la creació del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya el 1980, del qual Bonnín va ser director des de 1982 fins a 1988.
Ha estat pare de la manera de fer teatre a casa nostra, i, des de la perspectiva actual, parla amb orgull de les joves generacions teatrals, remarcant que sobretot és pare d’una molt bona actriu que no para de treballar, Nausica Bonnín.
Davant l’estat de l’escena actual es declara positiu, troba impagable el desplegament de companyies emergents i sales petites i valora el que s’està fent com una heroïcitat, una manera d’imposar-se per damunt de la precarietat. Pel que fa a les arts parateatrals, que ell impulsa des de La Seca, troba a faltar més recursos. Hem obert un camí. Aquests espectacles que no són textuals sinó visuals poden recórrer tot el món com a ambaixada del teatre català, però per fer-ho haurien de tenir més suport. I reivindicant des de dins i mirant cap al futur, continua fent història del teatre català.
