Fem un tomb pel recurs creatiu de moda tant al cinema com als llibres i, per descomptat, al teatre.
Per què ara els creadors recorren a la primera persona més o menys fictícia per explicar històries? Que té el mirall del “jo” que tant enlluerna el públic? L’autoficció és una de les eines narratives més a la moda que, tanmateix, no té res de nou.
Malgrat haver nascut el 1265, la fisonomia i la vestimenta del poeta ens resulten inconfusibles: som davant Dante Alighieri, el creador d’aquella Divina Comèdia que, molts segles després, ha seguit alimentant la imaginació de dramaturgs i creadors escènics tan visionaris com ara Romeo Castellucci, Tomaž Pandur o Peter Weiss. I què fa el poeta a l’hora d’iniciar la seva obra magna? Doncs prendre la paraula en primera persona, escriure allò tan cèlebre i metafòric de “al bell mig del camí de la nostra vida em vaig trobar en una selva obscura” i posar-se a recórrer com si res ni més ni menys que tots els cercles de l’infern, el purgatori i el paradís, sense deixar mai de situar-se com a veritable gran protagonista de tan abismal recorregut. Som o no som davant una mostra gairebé aclaparadora d’autoficció desfermada?
Molt temps després, l’any 1977, i arran de la publicació de la seva novel·la Fills, el francès Serge Doubrovsky s’inventa un neologisme i deixa anar la que ha estat sovint considerada (malgrat haver estat també qüestionada) com la definició canònica de l’autoficció, tot establint una clara frontera entre aquesta i l’autobiografia que es presenta amb pretensions de document del tot fidedigne. Per contra, l’autoficció s’enorgulleix de ser una creació artística que tant es pot inspirar o basar-se en l’existència, diguem-ne que real, de la persona que l’està creant, com posar-se a elucubrar i inventar-se el que sigui tot prenent-la com a referent.
Per a Édouard Louis, l’autoficció consisteix a donar-li embolcall estilístic al que no deixa de ser la veritat i només la veritat.
I és que en aquest calaix de sastre totes les opcions són igual de vàlides. Aquí et pot sortir al pas un fenomen estel·lar del tema com ara l’Édouard Louis, que fa poc passava pel Temporada Alta interpretant-se a ell mateix sota la direcció de Thomas Ostermeier a Qui a tué mon père. Abans, Louis havia publicat Al cor de la violència, també adaptada per Ostermeier, llibre en què relatava una agressió patida en pròpia carn. L’autor va voler (sense èxit) que el text fos utilitzat com a prova judicial en el procés obert contra el presumpte agressor. Per a Édouard Louis, l’autoficció consisteix a donar-li embolcall estilístic al que no deixa de ser la veritat i només la veritat.
Però, per contra, i a l’altra banda de l’espectre, et pots trobar alhora un colossal mestre autoficcionador com ara Sergio Blanco, capaç fins i tot de confessar en els seus magnífics monòlegs algun crim letal que, si la confessió fos presa com a prova judicial, li podria costar un bon disgust. Amb l’humor que el caracteritza, el gran pioner del cinema trash amb filosofia queer que és John Waters va arribar a imaginar a la seva novel·la Carsick, basada en un viatge real que va fer tot creuant a dit els Estats Units, que acabava assassinat a mans d’un fanàtic enemic dels cineastes de culte. I Angélica Liddell, que s’ha passat la vida autoficcionant a l’escenari les ferides obertes de la seva ànima tot infligint-se sovint ferides al seu cos. La creadora acaba de fer un pas més enllà de la mort a Vudú (3318) Blixen, i no ho fa amb la intenció d’especular com seria la vida eterna a la manera com ho feia el Dant, sinó que ens convida a donar-li el nostre condol i assistir compungits al seu funeral.
La consagració de la pseudorealitat
Des d’allò que va etiquetar Doubrovsky, es diria que l’eclosió autoficcional no ha fet altra cosa que expandir-se cada cop més i estendre’s pels àmbits més variats. De fet, es podria dir que el Premi Nobel de Literatura concedit merescudament el 2022 a Annie Ernaux –una altra autora acostumada a fer de cada nou llibre una nova incursió en el seu itinerari vital– té quelcom de consagració oficial del concepte en el camp de la lletra escrita, tot i que, com sabem, no és l’únic en el qual s’expressa. Valgui com a exemple cinematogràfic l’Steven Spielberg de The Fabelman, o el retorn d’un Nanni Moretti que des dels temps de Caro Diario no ha deixat mai d’autoficcionar-se, i que insisteix a fer-ho en la molt recent El sol del futuro mentre li ret homenatge a aquell altre genial autofabulador que va ser Federico Fellini, capaç de reiventar la seva infantesa a Amarcord o de convertir una greu crisi creativa en una de les més sensacionals exhibicions de talent creatiu a 8 ½.
Certament, i Dante a banda, això de l’autoficció ve de lluny. Sense ella mai no hauríem recorregut els camins que ens condueixen A la recerca del temps perdut seguint-li les passes a Marcel Proust, el testimoni del qual sembla haver anat a parar recentment a mans del no menys monumental i igualment addictiu Karl Ove Knausgård de La meva lluita. Sense ella no gaudiríem de l’excepcional díptic format per Viatge al fons de la nit i Mort a crèdit, les dues obres mestres del sempre polèmic Louis-Ferdinand Céline. I sense ella (i per posar tres simples exemples d’entre la infinitat que ens poden venir al cap) potser mai no haurien existit els fantàstics Assaigs de Montaigne, considerats per molts experts com una variant més del gènere.
Narcisisme neoliberal?
Però sí, és cert: allò que abans es presentava de manera puntual s’ha transformat ara en quelcom habitual que deixa obertes unes quantes preguntes. Serà aquesta eclosió una conseqüència més de la tendència generalitzada a l’individualisme que, segons assenyalen un munt de ments privilegiades sorgides des dels camps de la sociologia, la politologia i la filosofia, tanta embranzida ha pres en un món massa esgotat per culpa de les utopies col·lectives fallides? Respon el fenomen a la consolidació d’unes estructures neoliberals que són vistes com a dominants no solament en el territori econòmic, sinó també en el cultural? Això, amb independència de les posicions clarament antineoliberals que sovint expressen les mateixes autoficcions.
Som davant una manifestació més, encara que resulti més sofisticada intel·lectualment, d’aquesta tendència narcisista alimentada també per les xarxes que ens convida a privilegiar el punt de vista ofert per la selfie al que podríem buscar en altres mirades? Pensem-ho. Però mentre ho fem, no deixem per això de seguir gaudint, posem pel cas, amb el dolor que sent Marguerite Duras davant l’angoixa plena d’incerteses que li desperta l’absència de l’ésser més estimat a La Douleur, una altra mostra del gènere que acaba de passar pels nostres escenaris. És o no és també l’autoficció dels altres el mirall en el qual podem reconèixer les nostres pròpies autoficcions?
