De com la presència de dramaturgues i directores ha augmentat als cartells des d’un desequilibrat 2017 Auca#104
Radiografiar
Tan simple i fàcil d’entendre com un cercle que mostra percentatges: la part gran, la dels homes; la part petita, de les dones. Demà, 8 de març, farà set anys que va començar a rodar l’activitat de la plataforma Dona’m Escena amb la intenció de plantejar una crítica “des d’una perspectiva feminista”. Més que la necessària reflexió –que massa sovint queda en un segon pla– van acabar traspassant a l’opinió pública les seves anàlisis de la presència femenina a la cartellera, les radiografies en forma de diagrames percentuals. De manera visual i entenedora, ens mostraren que la programació de la temporada 2017-2018 del Teatre Lliure (aleshores dirigit per Lluís Pasqual) només comptava amb un 12% de creadores, d’elles només un 6% de directores. Va ser només el principi.
Retratar
Van seguir més i més denúncies de la desproporció. Aquell 2017, només hi havia un 17% de directores de teatre al programa del Festival Grec, un 15% a Temporada Alta, un 9% a Focus, un 14% de nominades als Butaca. Resulta “enriquidor” repassar l’hemeroteca (només han passat set anys però semblen molts més): aleshores es va acusar el col·lectiu d’intentar coartar la llibertat dels programadors, es va dir que no era possible programar més autoria femenina perquè no hi havia repertori i, en general, es va reaccionar amb hostilitat conservadora contra les denúncies, sobretot per part d’aquells que ostenten els privilegis. El canvi, però, ja era imparable i la cartellera va començar a equilibrar-se tímidament, ni que sigui per la por d’alguns directors a veure’s retratats en aquelles oportunes i necessàries radiografies percentuals. Des d’aleshores, tothom s’ho pensa dues vegades abans de perpetuar la inèrcia de contractar els de sempre. El ventall s’obria i les noves oportunitats van acabar per modificar el paradigma.
Alternatives
A final de segle XX, Catalunya va tenir una operació Belbel, però mai una promoció semblant per a Cunillé, Szpunberg, Ricart, Cedó, Aran, Rovira, Buchaca, Clemente, Tornero… Les oportunitats i sobretot la continuïtat (tan necessària per assentar un ofici, l’excel·lència que es desenvolupa a base d’assaig i error) han arribat amb comptagotes. Les creadores, també després de 2017, han habitat un paisatge d’alternativa, de sala petita, de muntatges amb poc pressupost. Les transformacions sempre comencen per la base, no obstant això l’intent d’equilibrar els programes per la porta de darrere també es va denunciar en el seu moment: ¿qui actua a les sales amb més capacitat, a qui se li encarreguen les grans produccions o quina proporció de dramaturgues ha estrenat a la Sala Gran del TNC? Com resumia Carme Portaceli el 2019, abans d’entrar a la direcció del teatre: “Tantes vegades he vist un noi i una noia joves en una sala petita amb feines plenes de talent i sempre he dit: ja veuràs, a ell el veurem a una sala més gran d’aquí a poc; a ella la continuarem veient aquí molts anys”. Trobem a faltar les radiografies i les reflexions de Dona’m Escena, però el més important és que el discurs ha calat incorporant-se a moltes de les nostres rutines, a la forma de veure el tauler.
Tot l’any
Si fem un tast de la cartellera actual de març de 2024, la radiografia seria ben diferent del maig de 2017 en què només hi havia un 13% de direccions i autories femenines. Més enllà dels termes quantitatius, ara van per davant els qualitatius. Hi ha una directora a la Sala Petita i una dramaturga contemporània a la Gran del TNC. La Beckett aposta pel doble tàndem de dramaturga i direcció contemporànies, Evelyne de la Chenelière i Lourdes Barba, a Llums, llums, llums. Al Lliure de Gràcia, Victoria Szpunberg signa com a directora i dramaturga un dels millors espectacles de la temporada, L’imperatiu categòric, d’una maduresa tècnica, temàtica i d’estil que fa caure de cul, amb un paper protagonista escrit per a una dona madura, subjecte doblement invisibilitzat. A la Fundació Brossa, un text libèrrim de Queralt Riera i Magda Puyo, Jo porn, tu porno, ens vacuna contra el virus de la violència sexual que inocula el patriarcat. Models alternatius de denúncia i pensament, temàtiques renovades, perspectives inèdites i, en alguns casos, formes contestatàries d’enfrontar-nos al poder i als rols imposats. Alerta, però, perquè també trobem a la cartellera obres com La trena i FitzRoy que intenten estirar l’etiqueta “de dones” i tanmateix el resultat és just el contrari, en alguns aspectes fins i tot perpetuen tòpics ben caducats. I la crítica final: no serà que pels volts dels 8M ens posem tots a plantejar aquestes radiografies i a programar espectacles amb ulleres morades? Què passa la resta de l’any, també la cartellera pinta tan bé?
