Ens preguntem on són les professionals de la direcció en les programacions teatrals.
Les dones directores cada cop tenen més representativitat i les seves propostes es poden veure en grans equipaments. Però compten ja amb les mateixes oportunitats que els directors homes? Les beneficien les quotes?
“Si abans em donaven una oportunitat la boral em deien que no era per les meves capacitats o talent, sinó perquè a algú ‘l’atreia sexualment’; ara, en canvi, he de sentir dir que em programen per ‘penjar-se la medalla de feminista’”. Amb aquesta anècdota que recorda una mica el moment Rebecca Solnit a Els homes m’expliquen coses, l’actriu, dramaturga i directora Lara Díez i Quintanilla (que aviat reestrenarà Eufòria a la Beckett) relata molt bé aquest “nou” masclisme passivoagressiu que s’emmarca en la discriminació positiva.
Directores, actrius i dramaturgues tenen un paper cada cop més visible i rellevant en l’ecosistema teatral, i això és un fet. Els criteris de paritat s’han instal·lat a l’hora de demanar subvencions per a cultura, presentar projectes o dissenyar programacions de teatres i festivals. Només cal donar una ullada a la programació del Teatre Lliure, la Sala Beckett o el TNC per posar-ne alguns exemples.
Relegades durant anys a patir la síndrome de la barrufeta, tal com explica la directora i dramaturga, Victoria Szpunberg, a ser “la dona” en programacions copades per homes, sembla que darrerament, i sobretot si es té en compte la Llei 17/2015, de 21 de juliol, d’igualtat efectiva de dones i homes, la presència femenina és cada cop més evident. El fenomen de les xarxes socials i una generació que demana més representativitat per a col·lectius històricament invisibilitzats també han obligat les institucions a filar més prim.
Però és real, la paritat?
Per Helena Tornero, directora, dramaturga i cap de direcció i dramatúrgia de l’ESAD, aquest interès cap a allò que fan les dones sovint respon més a “maquillatge” que a una aplicació real de la perspectiva de gènere: “Alguns directors d’equipaments presenten les seves programacions dient que s’han programat tantes dones, però si mires la lletra petita t’han posat per omplir el cupo i les dones hi són menys dies, en sales més petites o fent lectures dramatitzades”, i afegeix: “Un bon exemple és el Premi SGAE de teatre per a dones: l’import del premi és la meitat que el premi general. Bones intencions, però amb mentalitat masclista”.
Per Szpunberg, part del problema és el masclisme històric: “Fa molts anys que està arrelat i trigarem anys a fer-lo fora, tot i que s’albiren canvis, sobretot gràcies a la presència de dones en les direccions dels equipaments”. Per la dramaturga d’El pes d’un cos i Mal de coraçon, en la mateixa línia que Tornero, les dones han estat relegades a sales petites i moltes d’elles en el circuit més alternatiu.
Ara bé, Tornero creu que la presència de dones a les direccions dels equipaments no garanteix que es programin més dones: “Si les dones que dirigeixen els equipaments tenen integrat el masclisme no hi ha cap garantia que programin amb perspectiva de gènere. Hi ha dones que arriben a càrrecs de lideratge i reprodueixen les maneres autoritàries del patriarcat”. La dramaturga, directora d’escena i escriptora Lali Álvarez, del mateix parer, creu que hi ha “quelcom de fons molt integrat que tot i haver-hi una dona a la direcció ens fa continuar sent invisibles”.
No obstant això, per Szpunberg, més optimista, “ara estem millor que fa uns anys: la programació de Portaceli és un exemple de programació inclusiva i paritària al TNC, el Teatre Lliure també està fent canvis, per exemple amb la Carol López a la sala gran…”.
Carreres més lentes
El mite que abans no es programaven dones perquè no hi havia propostes interessants s’ha desmuntat en els darrers anys. Quan les dones tenen espais per mostrar la seva feina els arriba el reconeixement; el problema, apunta Szpunberg, és en quin moment passa això: “La nostra carrera evoluciona d’una manera molt més lenta instal·lades en programacions de petit format anys i anys sense poder accedir a llocs de lideratge, perquè el lideratge històricament és masculí”. Aquesta realitat quedava recollida als gràfics de Dona’m Escena l’any 2018, on sales com El Maldà, Hiroshima o l’Antic Teatre ja programaven més d’un 50% de direccions femenines, mentre que els grans equipaments ho feien d’una manera residual o anecdòtica.
L’any 2016, la directora escènica i actual directora del TNC, Carme Portaceli, va escriure el manifest fundacional de la Plataforma per la Igualtat en les Arts Escèniques, on recollia aquesta realitat amb un exemple: “Imagina que un noi i una noia comencen en una sala petita, i tots dos ho fan molt bé i demostren molt talent. Al cap d’uns anys, probablement el noi haurà tingut la possibilitat d’accedir a un gran teatre, però la noia continuarà a la sala petita”, diu. I finalment reblava: “Com vols que hi hagi presència de dones, si els que prenen les decisions són els homes?”
“Et fan plantejar si ets invisible per ser dona o la teva feina no és interessant” Lali Álvarez
“Em sento immensament representada en les paraules de Portaceli”, diu Álvarez, i afegeix: “La meva impressió és que quan he fet algun projecte reconegut després no m’han arribat ofertes interessants, sinó que he hagut de començar de nou de zero. El que observo és que els meus companys homes, quan tenen projectes d’èxit, en acabat reben propostes a priori més grans. Ragazzo, que va ser i és un èxit, no m’ha servit per rebre propostes de grans equipaments”, i rebla: “Aquest tipus de situacions et fan plantejar si ets invisible per ser dona o la teva feina no és interessant”.
La discriminació positiva, un nou micromasclisme?
“Tant de bo visquéssim en un món on no hi haguera quotes, perquè això voldria dir que hi ha igualtat d’oportunitats, però mentre no sigui així…”, argumenta Álvarez. En canvi, per Díaz i Tornero aquesta discriminació positiva s’està convertint en un càstig: “Et diuen que t’han triat perquè les dones estan de moda, perquè la gent continua sense valorar la nostra feina”.
“A vegades no saps per què et programen o no et programen, i m’agradaria que fos perquè no soc prou bona, no per ser dona”, explica Álvarez, i etziba: “Tinc la sensació que no puc ser mediocre, que hem de demostrar que som excel·lents, que hem de destacar, i viure amb aquesta pressió és esgotador”.
“Cal la inclusió de la dona i la mirada feminista per modificar les relacions amb el poder i el lideratge”Victoria Szpunberg
La perspectiva de gènere, noves formes de fer
Per Szpunberg, aplicar la perspectiva de gènere no es mesura només en termes quantitatius; la directora advoca per canviar les maneres de fer, menys patriarcals i piramidals: “Per exemple, una forma de treballar més col·legiada, horitzontal i no basada en estructures rígides i injustes. Cal la inclusió no només de la dona, sinó de la mirada feminista per modificar les formes de relacionar-nos amb el poder i el lideratge”.
Per sort, tal com apunta Tornero en relació amb l’Institut del Teatre, “el nostre alumnat ja exigeix aquesta aplicació de la perspectiva de gènere en el professorat i en els temaris, i nosaltres ens estem adaptant al canvi; per exemple que hi hagi paritat en els textos per fer les proves per entrar a l’Institut”, i destaca: “Tenim un alumnat que està molt atent, i com a societat ens hem de posar les piles”.
Però no ho podrem fer, matisa Àlvarez, la directora de Ragazzo, “fins que els homes no renunciïn als seus espais i privilegis. Ara bé, en un context de precarietat com la que viuen els artistes ningú renuncia a una feina per donar-l’hi a una dona”, i conclou: “Si sumem la precarietat i les dificultats que ens trobem com a dones, el panorama és desolador”.
MÉS ARTICLES DEL ‘DOSSIER NOVES DIRECCIONS’ PUBLICAT A AL NÚMERO 220 D’ENTREACTE
