Un tomb per l’estat de la dramatúrgia catalana escrita per dones.
Les dramaturgues catalanes són un col·lectiu relativament jove, ja que fins als anys noranta no hi va haver un grup nombrós d’autores professionals en actiu: abans, les dones que escrivien teatre eren sobretot narradores o poetes. Durant les dècades següents, les dramaturgues han augmentat molt, però continuen patint discriminacions a causa del gènere. Val la pena interrogar-se sobre la seva realitat, com vam fer al Simposi Internacional “Dramaturgues catalanes del segle XXI: creació, traducció i crítica”, que va celebrar-se el passat mes d’octubre a la Universitat de Barcelona. Pels trets comuns, per la riquesa de les obres que han produït, i també perquè les problemàtiques que les concerneixen sovint parlen també del conjunt del camp teatral.
Tot i que ni de bon tros hi ha un perfil únic, sovint les dramaturgues actuals són multiinstrumentistes: a més d’exercir la dramatúrgia, també dirigeixen, actuen o fan adaptacions, com Anna Maria Ricart (que acaba d’estrenar La madre de Frankenstein al TNC). Potser per això convé parlar no només de dramaturgues (en casos com el de Lluïsa Cunillé), sinó de “dones de teatre”, o de “creadores”. Però atenció: moltes ho són per necessitat, perquè la precarietat del sector és molt acusada i el suport econòmic institucional, escarransit. Aquest context de producció té conseqüències en la creació, perquè dependre principalment d’encàrrecs, les dificultats per estrenar i la rapidesa de les temporades compliquen que les creadores es plantegin la construcció d’universos propis coherents a llarg termini.
Tot i així, es pot dir sense por d’exagerar que la incorporació de les dones a la creació dramàtica ha tingut un impacte important en el que portem de segle: els temes s’han ampliat considerablement, perquè s’han començat a abordar qüestions que abans no es consideraven interessants o que eren tabú (pensem en obres pioneres com Llibert, de Gemma Brió). L’augment de dramaturgues, a més, ha provocat que hi hagi més personatges femenins en escena, i per tant s’ha començat a corregir la situació anòmala de disposar de més actrius que papers per representar. Important: això no vol dir que totes les creadores produeixin un teatre de caire feminista. De fet, autores com Lara Díez Quintanilla afirmen que escriuen sense una voluntat de tractar temes “femenins”: simplement creen des dels espais que habiten. El que resulta preocupant és que sovint aquestes perspectives són considerades d’interès només per a les dones, com si la seva experiència no pogués ser universal. I la recepció androcèntrica afecta tant el prestigi de les autores com la programació: en molts espais hi ha una concentració de dramaturgues al voltant del 8 de març i el 25 de novembre, i un sospitós oblit la resta de l’any.
Perquè, en efecte, el col·lectiu continua discriminat, i la paritat en escena encara s’ha d’assolir. Hi ha excepcions com el TNC de Carme Portaceli (però fixeu-vos-hi: ella hi ha arribat a la seixantena, molt més tard que molts dels seus col·legues masculins). És una qüestió que fa molt poc que forma part del debat públic de manera seriosa, i per això la temporada 2016/17, quan el feminisme va prendre presència pública, va ser tan important. Fixem-nos també en altres autories femenines: només tres dramaturgues catalanes patrimonials han perviscut de manera clara: Rodoreda (un fenomen teatral en si mateixa que curiosament ha inclòs en poques ocasions la seva producció dramàtica), Víctor Català/Caterina Albert i Maria Aurèlia Capmany (de qui al segle XXI només s’ha estrenat una obra dramàtica, Vent de garbí i una mica de por, la temporada passada). I les dramaturgues estrangeres? Ens arriben en un nombre molt menor que els dramaturgs: què en sabem, per exemple, de les dones que ara escriuen teatre a França? Cada cop hi ha més excepcions (al novembre es va estrenar Miracle, de l’alemanya Enis Maci, a la Sala Beckett), però la minorització continua sent abassegadora. També les dramaturgues catalanes, les nostres, viatgen menys i pitjor que els dramaturgs.
Assignatures pendents
Quines solucions tenim a l’abast? Els deures pendents donen per elaborar una llista:
1) La universitat s’hauria d’ocupar més de les creadores i dels nous llenguatges teatrals, impulsar la publicació de textos dramàtics encara inèdits i promoure la inclusió de l’actualitat (amb el gran esclat d’autores) en els currículums educatius, que sovint s’acaben al segle XX. També convé continuar aplicant noves perspectives teòriques, i no només historiogràfiques, a l’estudi de les autores, que permeten, per exemple, llegir l’obra de Victoria Szpunberg com una poètica de l’escolta.
2) Pel que fa a la professió, la paritat és imprescindible, i s’ha de pensar com una exigència que travessi el conjunt dels equips i inclogui tots aquells noms que no apareixen al cartell. També a llarg termini: cal que les creadores puguin desenvolupar carreres en les mateixes condicions que els homes. S’ha de vetllar perquè les dones estiguin representades en les direccions, els jurats literaris i les comissions. S’han d’evitar els biaixos en els resultats dels premis: Paula Llorens ens va explicar el cas d’èxit del País Valencià, on la discriminació positiva ha estat clau perquè les autores accedissin a laboratoris de creació i estrenessin obres d’una qualitat excel·lent.
3) És urgent lluitar contra la incapacitat actual del teatre català per generar un repertori, que ofereixi noves mirades a les dramaturgues catalanes del segle XX i renovi peces de principi del segle XXI que no s’han tornat a estrenar, perquè il·luminin aspectes diversos dels textos.
És crucial saber llegir la importància que tenen els debats de gènere, postcolonials i de classe (la gran oblidada) en el context actual
4) Cal, per avançar cap a un teatre més just i amb justícia representativa, buscar maneres de crear i produir més horitzontals i col·lectives.
5) S’haurien de promoure quotes per afavorir l’escriptura en català, especialment en territoris castigats lingüísticament com les Illes i el País Valencià.
6) I, no menys important, cal afavorir la comunicació entre tots els Països Catalans, promoure les coproduccions, convidar directors d’altres territoris per fer de jurats, de directors, i perquè coneguin les dramaturgues locals.
En definitiva, és crucial que les instàncies programadores, la crítica periodística i l’acadèmica sàpiguen llegir la importància que tenen els debats de gènere, postcolonials i de classe (la gran oblidada) en el context actual. El Simposi, organitzat per Gemma Pellissa i una servidora, va començar a fer passos en aquest sentit. En podeu trobar més informació i enregistraments a la pàgina web https://simposidramaturguescatalanes.weebly.com/
