El 16 de març de 2021 farà deu anys que el teatre català acomiadava el dramaturg Jordi Teixidor (1939-2011), amb només 71 anys. Llegava una obra dramàtica compromesa amb els batecs del seu temps, alhora que tocada de prou volada lírica per resistir-ne la caducitat.
Seguint el corrent més engagée del teatre independent, que acostava l’escena a les barriades, el 1963 impulsa amb els germans Lucchetti El Camaleó, on s’estrena com a dramaturg i director. El trampolí de l’autoria, en detriment d’altres facetes, es lliga a l’èxit sensacional de la reestrena d’El retaule del flautista (premi J. M. de Sagarra 1968) al teatre Capsa, on va representar-s’hi durant més d’un any (1971-1972), amb una pròrroga el 1973. Cap dels joves autors no havia esquerdat el sostre de vidre amb aquella potència. I tanmateix, les oportunitats posteriors van ser migrades, malura estesa a tota la generació del Premi Sagarra, penalitzada, tal vegada, per l’excessiva voluntat de remoure consciències en els temps de l’anomenada “Transició”, que requerien “pau d’esperit”. Teixidor, tot i uns anys de silenci (1980- 1985), va seguir escrivint durant l’època democràtica, mentre que la majoria d’adlàters del teatre compromès quasi van desaparèixer del mapa escènic, amb l’excepció notable de Josep M. Benet i Jornet.
Si comptem les obres publicades de Teixidor, pensarem que, ben mirat, la seva aportació és un xic migrada: quinze peces teatrals, tres volums de narrativa, tres assajos i set traduccions, quatre de les quals de gènere dramàtic. Ara bé, hom s’adona que, pel que fa a la producció escènica, això tan sols n’és la superfície. Als inicis d’El Camaleó, preocupat per una poètica que prenia l’escenari com a mitjà, estrena tot de peces en català i castellà que no recollirà en volum, cosa que es repeteix en algunes obres difoses en infructuosos muntatges posteriors al triomf d’El retaule. A aquest gavadal de provatures s’hi ha d’afegir la creació soterrada dels anys vuitanta i noranta, amb un nombre quantiós de textos de maduresa que no veuran mai la llum, ni en forma d’estrena. En la dècada de 1980 malda per superar l’esquema col·lectiu a què se l’havia associat, de robusta fidelitat brechtiana. Obre el focus a les neurosis del subjecte capitalista, una renovació que li val el Premi Ignasi Iglésias a David, rei (1985). El reconeixement l’instiga a reprendre una obra truncada des que li havien guardonat El drama de les Camèlies (Premi Ciutat de Granollers, 1980), sense cap escletxa d’estrenar-lo.
Es consagra amb la triple consecució (1985, 1988 i 1992) del Premi Iglésias, aleshores el més prestigiós, encara que més aviat estrena poc, i malament. El muntatge el 1990, al Centre Dramàtic, d’un text tan atrevit com Residuals, en condicions precàries, suposa un fracàs estrepitós de públic, que li barra definitivament les portes dels teatres. No obstant això, fins al 1998 explora un model viable de tragèdia contemporània, com si cregués que no havia caducat l’esperó d’obres com El retaule. En l’era de la comicitat, tret d’El pati (1992), Magnus (1994) i Führer (2001), la resta de creacions li queden al calaix. Deixa sense publicar una quinzena de títols originals, la mateixa proporció de l’obra teatral editada. Així, es pot dir que desconeixem mig Teixidor… Seria tòpic si parléssim d’una gran anomalia?
Des de la recuperació de Magnus el 2005, a Barcelona no s’ha pogut veure res més de Teixidor en circuit professional. Amb aquestes dades, és inevitable qüestionar-ne la vigència. ¿És que no ens interpel·la la gestió interessada dels poders per combatre una plaga de rates que delma sobretot la classe popular? És el quid d’El retaule. Una obra pandèmica tout court. ¿És que la descomposició del subjecte no és una de les patologies més evidents del nou segle? Llegiu Residuals i penseu en el present engabiat. Podria seguir i seguir i em carregaria de raons per assegurar-vos que la seva veu és més vigent que mai.
Era un bon autor. Escrivia bé, entretenia i transformava l’escenari en un espai de reflexió, brandant l’espasa de Schiller quan calia. Llegiu Jordi Teixidor. N’és la primera vindicació. L’haureu, però, de buscar en edicions de vell, perquè, tret d’El retaule, la resta no s’ha reeditat. Fa poc l’Institut del Teatre n’ha recuperat tres peces dins la col·lecció digital “Repertori Teatral Català”, una bona eina per contrarestar un engranatge editorial que no publica gaire i encara menys fora de cartellera. També seria saludable que els nostres directors s’alliberessin de la rutina, farcida de clixés, de llegir només determinats autors catalans vius o els morts d’altres literatures. Perquè el millor homenatge als nostres dramaturgs és fer-los parlar de nou. De moment, l’acadèmia prepara el “I Simposi Jordi Teixidor i el teatre català contemporani”, previst el 16 de març amb motiu del desè aniversari de la mort. Ara com ara, l’única contribució que s’espera –gran país, país petit– a aquesta efemèride. La impulsen la Societat Catalana de Llengua i Literatura de l’IEC i l’Ateneu Barcelonès. A l’IEC s’hi oferiran des de remembrances (Gerard Vàzquez) fins a visions panoràmiques (Jordi Coca) i estudis de gènere (Eva Saumell) i de recepció (Aïda Ayats, Antoni Nadal i Isabel Marcillas). Com a cloenda, l’Ateneu acollirà una taula rodona de testimonis (Feliu Formosa, Pepa Arenós, Andreu Martín, Àlex Broch i Conxa Sagarra).
Escrivia bé, entretenia i transformava l’escenari en un espai de reflexió, brandant l’espasa de Schiller quan calia.
Al cap i a la fi, un petit gest per redescobrir una figura polièdrica. Tanmateix, el debat acadèmic esdevé estèril si no va acompanyat d’una restauració escènica. I és que en la peripècia que obliga a repensar- nos com a societat, no hi desafina el clam vitalista de Jordi Teixidor, que pren relleu en un dels finals d’obra més lapidaris que es van esmunyir de la censura franquista: “Vilatans, si ensenyem forats, els apedaçaran; si demanem remeis, ens donaran calmants. Ben mirat, sempre pegats. Caldrà trobar la manera d’imposar les solucions expeditives” (El retaule del flautista).
*Ramon Aran és doctorand a la UAB amb un projecte de tesi sobre Jordi Teixidor, i coordinador, amb Francesc Foguet, del “I Simposi Jordi Teixidor i el teatre català contemporani”
