Aixecar un espectacle de creació a Barcelona és tota una peripècia a l’abast de molt pocs, perquè les ajudes són escasses i, a posteriori, els teatres interessats en propostes d’aquesta mena són també molt pocs.
La primavera de 2018, mentre ultimaven La plaza al Graner, un espai de creació associat al Mercat de les Flors, Pablo Gisbert i Tanya Beyeler em deien que rebien diners de les administracions catalana i espanyola per comprar bitllets d’avió. Que n’estaven molt agraïts, però trobaven absurd que les institucions públiques invertissin en creació i, després, el públic local no pogués gaudir d’aquestes creacions. La plaza es va estrenar al Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les, on El Conde de Torrefiel són uns herois, va passar pel festival Grec aquell mateix estiu i, al sud dels Pirineus, només s’ha vist a Madrid i a Sevilla (i a Lisboa). Al nord ha passat, entre d’altres, per París, Berlín, Zuric, Viena, Atenes, Milà, Torí i Lausana.
Perquè la tònica és la precarietat i l’única sortida que els queda als artistes i companyies de mitjana edat és Europa
El cas de La plaza és aplicable a moltes de les companyies i artistes que es dediquen a la creació contemporània. Totes segueixen un model que passa per aixecar espectacles a través de residències de creació en diferents punts d’Europa per després estrenar i moure la peça pel continent, sense gaires funcions a Catalunya i Espanya. De vegades, fins i tot costa que arribin a dur les obres per aquí, sobretot quan són cares. A Barcelona, per exemple, encara no hem vist Guerrilla, dels mateixos El Conde de Torrefiel, estrenada el 2016 a Brussel·les i amb parades a mitja Europa, de Dublín a Roma.
Tanmateix, el principal problema dels que es dediquen a la creació comença abans. Molt pocs compten amb un estudi propi on desenvolupar els espectacles i depenen de beques i ajudes. La Nau Ivanow, les beques Carlota
Soldevila del Lliure, les beques BCN Crea, el premi Quim Masó, les residències a Tàrrega,
al Graner, a la Sala Beckett i a Olot són gairebé els únics suports amb què compten, amb el benentès que els pots aprofitar un cop o dos a la vida. I tampoc no estem parlant de molts diners.
Trencar amb la precarietat
Quan comencen, els artistes aprenen a anar tirant i estan obligats a parir un espectacle cada parell d’anys, com a màxim, i encreuar els dits perquè el que ja han fet pugui voltar. Quan això no passa, perquè han estat massa agosarats (un pecat mortal, malauradament) o, simplement, no els ha sortit bé, viuen al límit. Les beques BCN Crea de l’Ajuntament han suposat un bàlsam, perquè no només van ajudar molts artistes en el pitjor període de la pandèmia, el 2020, sinó que, a més, el Grec ha invertit de manera decisiva en prop d’una desena que ara passaran pel festival aquest juliol.
Glòria Balañà, per exemple, que estrena Els ossos de Montaigne a la Fundació Joan Brossa, em constatava fa no gaire l’efervescència de la creació a Barcelona: “Tinc la sensació que hi ha una obertura cap a la creació, com una oxigenació, com ganes de renovar l’aire. Però calen més infraestructures i recursos per poder fer creació, i que no estiguin necessàriament lligats a la producció”. Tothom s’expressa en el mateix sentit.
Laura Vila Kremer, Raquel Loscos i Víctor Ramírez Tur, del col·lectiu Que no Salga de Aquí, que van estrenar a Tàrrega Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig (premi de la Crítica a noves tendències) que acaba de passar pel Tantarantana, van encara més enllà: “Comptem amb nombrosíssimes professionals de tots els àmbits de les arts escèniques que treballen amb un talent i una solvència sorprenents… en unes condicions de precarietat igual de sorprenents. És important per a la salut creativa de la ciutat que tota aquesta efervescència artística no acabi quan, en cert moment de la seva carrera, les creadores deixen de poder-se permetre treballar de manera no remunerada”.
Tot i els entrebancs i les paradoxes, es pot afirmar amb rotunditat que la creació contemporània local viu un molt bon moment
Vaja, que ens venen a dir que si ets jove i no tens ningú a càrrec teu (fills, pares, etc.) pots crear, però que, quan et fas gran i la vida es complica, resulta molt difícil viure de la creació contemporània. Perquè la tònica és la precarietat. I l’única sortida que els queda als de mitjana edat és Europa. Abans, però, t’has hagut de fer un nom, cosa que és molt difícil, ja que els artistes d’aquí han de competir amb d’altres que gaudeixen d’un suport econòmic i d’infraestructura molt superior als catalans.
Les estructures teatrals del país no estan preparades ni pensades per engendrar projectes de creació que no es puguin aixecar en sis-vuit setmanes, el fixat per conveni per assajar. La tardor passada, per exemple, el Lliure va estrenar Aquell dia tèrbol que vaig sortir d’un cinema de l’Eixample i vaig decidir convertir-me en un om, una peça d’Alícia Gorina a partir de Les verges suïcides. Comptava amb dos actors i cinc noies, i una dramatúrgia oberta. El dia de l’estrena, un dels intèrprets professionals em confessava que havia estat impossible crear un espectacle en tan poc temps. Pots assajar unes Tres germanes de Txékhov, però si no tens infraestructura pròpia mai no podràs fer-ne una versió.
Per contra, tant Lliure com TNC sovint acullen residències de companyies estrangeres amb qui coprodueixen espectacles. I té lloc la paradoxa que els de fora tenen temps per assajar, fent servir Barcelona com una base més, i els d’aquí han de córrer.
Europa amb els braços oberts
Això no obstant, tot i els entrebancs i les paradoxes, es pot afirmar amb rotunditat que la creació contemporània local viu un molt bon moment. El Conde de Torrefiel farà que les arts escèniques barcelonines tornin al Festival d’Avinyó aquest estiu, després de passar per Viena i Brussel·les. La Perla 29 acaba de tornar de París amb cert regust de glòria, ja que el seu 28 i mig a La Colline ha estat rebut amb unes crítiques formidables i força públic; Cris Blanco també va passar per La Villette amb molt bona rebuda; La Calòrica acaba d’enlluernar Madrid amb Els ocells i els Atresbandes han estat a Anglaterra amb força èxit… Són aquestes, i no d’altres, més convencionals, les propostes catalanes que volten arreu.
En les últimes setmanes he pogut parlar amb un dels directors del Kunstenfestivaldesarts, Dries Douibi, i el director del Festwochen de Viena, Christophe Slagmuylder. I tots dos coincideixen en la seva diagnosi: Barcelona és un lloc on anar, és una ciutat on es dona suport la creació contemporània i que és això, precisament, el que els interessa, la nostra mirada. I no únicament de la generació d’El Conde de Torrefiel, sinó de Roger Bernat en avall. Agnés Mateus i Quim Tarrida, Núria Guiu, Azkona&Toloza, Agrupación Señor Serrano i d’altres han ajudat a dibuixar un mapa força exhaustiu i engrescador dels creadors que treballen a Barcelona. Potser després tenen dificultats per moure’s pel territori, però a Europa els esperen amb els braços oberts.
Hi ha tot un món per explorar, a més: el relacionat amb el teatre convencional. Un bon exemple és que la crítica francesa se sorprengués que La Perla 29 no hagués estat mai abans a París. Al Libération estaven exultants després de veure 28 i mig. Destacaven el talent d’Oriol Broggi, la precisió del gest dels intèrprets, “un bombó que modifica la consciència”, i Anne Diatkine tancava el seu comentari així: “El que ens ha fet descobrir La Perla 29 no ho havíem vist enlloc”. És molt important que a una tropa convencional com a la de Broggi se li obrin les portes d’Europa. I no és menys cert que han assaltat París amb la millor peça que han parit, una obra de creació de principi a fi.
La Perla 29 ha pogut tornar a aixecar 28 i mig perquè disposa d’un espai propi, la Biblioteca de Catalunya, que van poder tancar durant setmanes per assajar. Una cosa que ningú no es pot permetre, cosa que posa de manifest la necessitat d’oferir espais permanents o semipermanents a companyies i artistes, com el que tenen a Celrà els Mal Pelo, per posar-ne un altre exemple, perquè puguin desenvolupar la seva feina en condicions. Sense això, el nomadisme i la precarietat continuaran sent la pedra a la sabata de la creació contemporània. I, si no es modifica el sistema de producció, poc es podrà fer per equiparar-nos amb Europa i mantenir el bon ritme d’exportació. Alhora, si el territori continua donant l’esquena a la creació contemporània, els més joves hauran de seguir pendents que soni la flauta. No es pot deixar els artistes a mercè de l’atzar.
