Cinc propostes en cinc anys: aquest és el balanç teatral del Procés, obres a favor i en contra dels uns i dels altres.
Obres en contra d’estar a favor o en contra. Obres en català, en castellà i en francès, als teatres públics i als privats, als mainstream i als independents. I al damunt de tots els cants, les ombres centenàries d’Erwin Piscator, Bertolt Brecht i l’agitprop. El teatre català ha pres partit sobre el Procés. Nosaltres no ho farem. Us proposem un mapa, personal i subjectiu, sense punts vermells que diguin “vostè és aquí”.
Publicitat
El que es pot dir des d’una plaça s’ha de poder dir des del teatre
Octubre i el teatre d’urgència
Tot comença el febrer de 2018, quan el Teatre Lliure de Gràcia estrena En procés, onze lectures dramatitzades al fragor del referèndum de l’1 d’Octubre. Art polític en calent com l’havien ideat un segle abans, al revolucionari Octubre de 1917, els inventors soviètics de l’agitprop. Onze microdrames de deu minuts cadascun, comandats per Joan Yago i Iban Beltran a iniciativa de Lluís Pasqual, aleshores director artístic del Lliure. El resultat: un mosaic politicoteatral multicolor. Propostes corrosives que animalitzaven la monarquia espanyola (La peixera, de Marc Artigau), que parodiaven la corrupció del govern de Madrid (Capità Mandrake, de Clàudia Cedó) o que vomitaven la llengua materna al votar (Traïció, de Marta Galan). Suaus ironies sobre el xovinisme català (Contra la pàtria, d’Esteve Soler; Supremacistes, de Cristina Clemente), sobre l’independentisme segons els Beatles (You Say You Want a Revolution, d’Helena Tornero) o sobre el goiesc ‘Duelo a garrotazos’ tant a nivell legal (Constitució, de Guillem Clua) com policial (La solitud de l’u, de Sergi Belbel). Bifurcacions al drama familiar dels presos (Vis-a-vis, de Victoria Szpunberg), a emergències socials més que identitàries (Ella, de Lali Àlvarez) o al propi dubte, com el viatjer de Brecht que no està bé ni al lloc d’on ve ni al lloc on va (Només una veu, de Llàtzer Garcia). Amb aquest fresc d’urgència, el Lliure de Pasqual afrontava les difícils circumstàncies des d’una senzilla etimologia: ser públic és ser polític o, si voleu, el que es pot dir des d’una plaça s’ha de poder dir des del teatre.
Rusiñol revoltat
La gran invectiva teatral contra el Procés arribava un any després, el 9 de gener de 2019, al Teatro María Guerrero de Madrid. Els Joglars de Ramon Fontserè estrenaven Señor Ruiseñor, una sàtira de l’independentisme al qual oposaven la figura de Santiago Rusiñol, tòtem de la Renaixença, com un modèlic “catalán español”. Teatre brechtià des de la bohèmia daurada. Señor Ruiseñor explica la vida de Tomàs Peracamps, un guia que fa visites teatralitzades per als turistes japonesos al Museu Rusiñol. La febre independentista, però, vol sotmetre el memorial a un “proceso de transformación” en “Museo de la Identidad”. I aquí esclata la diatriba joglaresca, amb un indignat Peracamps que es transforma en Rusiñol, explicant-nos la seva vida entre viatges, quadres i xuts de morfina mentre contempla, atònit, la deriva caricaturesca d’un independentisme que pateix punxades només de sentir la paraula “España”, que homenatja al caganer sobre un wc inclusiu, que reivindica la seva superioritat cranial i que lloa el “presidente mártir Carlitos Puigdemente”. Fontserè abraça Brecht de cap a peus: didactisme, escenes autònomes, efectes de distanciament… i dues ‘ñ’ al títol. Señor Ruiseñor arribà al Teatre Apolo de Barcelona el 2021, en una postpandèmia que esmorteïa la seva vis còmica i polèmica. Afloraven així les servituds temporals del teatre polític. I una paradoxa: que Brecht podia servir igualment tots els flancs de l’espectre ideològic.
Ricard III o la internacionalització
La primavera de 2019, el Procés va saltar a l’escena europea. El pensador francès Bernard-Henri Lévy entrava en la campanya de la Unió amb Looking for Europe des del Coliseum de Barcelona, una conferència dramatitzada que anava girant pel continent, convidant en cada ciutat una figura local per fer aterrar el seu europeisme filosòfic. A Barcelona va triar Albert Boadella en el paper del propietari català d’un hotel a Sarajevo on Lévy, fent d’ell mateix, preparava una conferència sobre el futur d’Europa. Boadella importunava el filòsof perorant sobre la singularitat catalana i sobre l’espoli fiscal espanyol, inspirant la connexió entre l’apologia d’Europa i la crítica als populismes, on Lévy incloïa per igual a Puigdemont, Pablo Iglesias i Santiago Abascal, mentre lloava el candidat de Ciutadans, Manuel Valls, present a platea. Aquest cameo europeu del Procés, acollit pel Grup Balañà i patrocinat per Societat Civil Catalana, va fer funció única el 25 de març a la ciutat comtal. El seu títol anglòfon homenatjava un docudrama d’Al Pacino sobre el maquiavèlic Ricard III de Shakespeare. La internacionalització teatral del Procés no podia tenir un subtext més descoratjador.
Tantes històries, tantes preguntes
Passat 2019, la covid-19 i 2020, La Villarroel estrenava la primera obra llarga en català sobre el Procés: Alguns dies d’ahir (2021), de Jordi Casanovas. Irònicament, el mateix dia que arribava a Barcelona el Señor Ruiseñor dels Joglars: aquell 26 de maig es podia triar versió. La història de Casanovas, al contrari que totes les anteriors, obria el pla sobre l’1-O, deixant-hi entrar els atemptats gihadistes del 17-A amb unes piscatorianes ràfegues documentals, però també la ressaca postreferèndum. Ens llançava de cap al frenesí d’aquell 2017 a través d’una família catalana, amb una mare traumatitzada en reconèixer un exalumne entre els terroristes abatuts, un pare seduït i desenganyat per l’èpica popular del Procés, un fill hiperactiu en defensa de la república catalana i una filla enamorada d’una fervorosa espanyolista. TV3 va adaptar l’obra de Casanovas un any després. Lluny de l’agitprop, Alguns dies d’ahir és una història polièdrica que que deixa sentir moltes veus i que només al final es pregunta, amb un somriure, “qui en va pagar les despeses?”. La resposta, gairebé infantil: “Tantes històries. / Tantes preguntes”. No eren balons fora. Eren les astutes Preguntes d’un treballador que llegeix. Si aneu al poema, sentireu de nou Brecht parlant del Procés.
Perduda la immediatesa, queda un enginyós dispositiu escènic sobre unes pàgines desfasades de l’hemeroteca
Ubú jutge
Per tancar el cicle, només faltava una història. Faltava el procés al Procés. Faltaven els presos. El gir de guió del postprocessisme teatral va ser que no sortís de cap dramaturg conegut, sinó d’un crític: Santi Fondevila. El 14 d’octubre de 2022, el Festival Temporada Alta de Girona estrenava La gran farsa (Els jutges no porten botons vermells a la toga). Una funció que avisava des del títol: veuríem farsa perquè parlaríem de justícia. Pujava el teló i sortien quatre reus catalans que, el 2037, encara complien condemna. Per passar l’estona, feien teatre. El resultat: una comèdia antisistema sobre el seu propi judici. Una esmena a la totalitat d’un innombrable reialme que sotmet una innombrable colònia a uns tribunals manipulats pel rei, amb la complicitat d’expresidents als grans consells d’administració, amb el treball de sapa dels principals diaris del règim i de la mateixa colònia, i amb una intel·lectualitat orgànica que anava de sant Mateu preferint arrencar-se els ulls abans que veure el pecat, a sant Agustí impartint doctrina sobre les mentides tolerables. La gran farsa només tenia un problema: s’estrenava un any després dels indults del Govern espanyol als últims presos del Procés. El seu humor, ple de gags d’actualitat, cites a l’Ubú rei d’Alfred Jarry i reminiscències de l’Ubú, president dels Joglars, perdia la ràbia política de la immediatesa. Quedava, doncs, un enginyós dispositiu escènic sobre unes pàgines desfasades de l’hemeroteca. A canvi, la dramatúrgia catalana havia inventat l’Ubú jutge.
Fins aquí el nostre mapa teatral del Procés. Una topografia provisional que, amb el pas dels anys, segurament anirà creixent i perfilant-se. Una manera de tirar endavant sense oblidar o, si voleu, de “recordar hacia mañana”, com deia Federico García Lorca a Así que pasen cinco años. I han passat, efectivament, cinc anys. I amb ells, cinc propostes teatrals. Recordem.
