El festival d’Olot explora la relació entre cos i paisatge amb propostes que qüestionen la nostra presència al món natural, però també la relació amb el marc urbà.
Encara no ha sortit el sol i ja trepitgem el bosc espès de Sadernes, un dels més bells del Parc Natural de la Garrotxa. Les últimes aus nocturnes es retiren mentre comença la xiuladissa dels ocells diürns. Caminem 30 minuts des del pàrquing fins al punt d’inici de l’espectacle, els organitzadors recomanen fer la passejada en silenci. Quan hi arribem, ens sorprèn la quantitat de gent congregada: veure que no som els únics que han matinat tant consola una mica. Timeless Streams. Whispers of Earth és un espectacle itinerant de Helle Siljeholm que reparteix els seus ballarins-escaladors per diferents turons del paratge del Castell Sespassa. L’element humà i natural es fusionen, i mana el paisatge de tal forma que els moviments dels performers adquireixen una lentitud com de creixement de planta, dansa com un vent que mou les branques. Mentre contemplem amb binocles la lenta coreografia humana que es desplega a dalt d’un penya-segat, una cabra salvatge treu el cap per un altre extrem de la muntanya, la bèstia encuriosida mira l’intèrpret i després a nosaltres sense entendre què passa. L’instant irrepetible es revesteix d’una aura única, el màgic i complex encaix de l’art en la natura.
Aquest tipus d’interaccions són l’especialitat del Sismògraf d’Olot, festival que el passat cap de setmana va omplir la capital de la Garrotxa de propostes artístiques amb el moviment com punt de fuga i el verd intens de la primavera gironina com a color predominant. Timeless Streams utilitza el paisatge com a marc idíl·lic, l’escenografia entre arbres i roques és l’autèntic espectacle més enllà del factor humà que acaba convertit gairebé en complement accessori, artista convidat.
Espai de reflexió, ecosistema fonamental i element mitològic que s’oposa a les ciutats, el bosc és un dels temes que enguany protagonitza la mostra dirigida per Tena Busquets, un Sismògraf que des que va renunciar a l’antic paper de mercat estratègic de la dansa ha potenciat el seu discurs ecològic en tots els sentits, tant pel seu gaudi tranquil i reposat com també per l’eix sostenible i crític amb els excessos de la societat del consum.
També sobre el marc bucòlic de l’entrada a una fageda, en aquest cas Can Serra, va transcórrer l’espectacle Xai específic #1: el bosc, nova proposta itinerant sorgida d’un laboratori de quinze dies del Col·lectiu de Professionals de Circ de Girona (CPCG). En el record, intervencions en paratges similars com la que Acting for Climate va executar en l’edició de 2022, també alguns elements d’interacció amb el públic ens remeten a Joan Català, mestre de l’artesania al carrer. Davant de l’imponent marc natural, les accions i les instal·lacions humanes que proposa la companyia al llarg del recorregut s’integren al bosc com una presència carregada d’estranyament, convidats en un paratge que no ha demanat la nostra presència. Mitjançant altaveus ens expliquen la història de l’indret, milers d’anys de natura que ens precedeixen i que ens sobreviuran; no som res.
Foc, pantalles i pluja
El bosc pot ser també una amenaça, sobretot quan interactua amb els humans. Sobre aquest eix transcorre Incendis, original instal·lació de Ça Marche que vam poder veure a FiraTàrrega i que ens mostra la nostra insignificança com a éssers al costat del poder de destrucció de la natura. Llums, so, fum; una simulació més que versemblant, un pertorbador escenari de teatre sense intèrprets, només amb el suport puntual del text.
Coordenades molt paregudes –influència formal, podem dir també– les que planteja El Conde de Torrefiel al cràter del volcà de Montsacopa. La companyia va plantar una pantalla a través de la qual la veu de la Terra es comunicava amb subtítols. Yo no tengo nombre / I have no name oferia una dosi de minimalisme discursiu amb un pertorbador espai sonor, i poca cosa més, textos ben inspirats de Tanya Beyeler i Pablo Gisbert sempre basculant entre la quotidianitat i la transcendència. Novament, el marc natural aporta l’escenografia i eleva el discurs essencialista, una tesi fins i tot multiplicada durant la tarda de dissabte quan va fer acte de presència una pluja insistent que no va alterar els passis de l’espectacle, com si els elements també formessin part del missatge desafiant d’un planeta contrariat.
Adaptacions al medi
El xàfec sí que va alterar bona part de la resta dels espectacles d’un festival que s’articula en gran part al carrer i a la natura. La coreògrafa Sol Pico va passar a l’interior del Teatre Municipal la seva proposta Lastre, expressiva i penetrant creació en què l’alcoiana revisita alguns dels seus trets formals més característics –flamenc amb puntes, per exemple– per proposar un viatge interior, la recerca d’una nova transformació discursiva quan acaba de celebrar els 30 anys de companyia. Bravo.
També a l’interior es va reubicar la rua itinerant de Marcel·lí Antúnez Natura Centrum Est, un complex entramat que constava d’una exposició, un taller i finalment un foc alliberador. Fantasia a mig camí de les arts plàstiques i el míting situacionista, una arenga psicodèlica per promoure la consciència ecològica i desmuntar les lògiques del necrocapitalisme de consum. Una pena que la intervenció d’Antúnez –creador amb pedigrí que mereix més presència a tot tipus de programes– no pogués gaudir-se en tota la seva esplendor. Tant de bo algun altre festival recuperi el format complet.
Urbanisme al plat
Seguint la via dels espectacles més incisius, Mapa caníbal, de la creadora plàstica María Camila Sanjinés, meitat del duet Artistas Salchichas, que ara es llança al terreny de la conferència performativa amb un mapa comestible dels barris d’Olot. Identitat, migracions, moviments humans i urbanisme, un espectacle amb múltiples sabors i una digestió lenta pels múltiples fils que estira. Presentació saborosa i espontània amb molt recorregut al davant, adaptable a qualsevol ciutat dels nostres dies.
També sobre els moviments humans i la transformació dels nostres entorns urbans l’obra itinerant L’envers d’ici, d’Ex Nihilo. Intervencions d’imatge i dansa en espais abandonats de la ciutat en els quals encara batega la presència humana, solars buits i parets mitjaneres que s’omplen de projeccions i coreografies mentre la ciutat es resinifica i es transforma. La reflexió artística es completa amb un col·loqui post-funció amb l’arquitecta i activista, Itziar González, un diàleg amb el projecte de regeneració del Nucli Antic d’Olot, mutacions en el paisatge, en aquest cas, l’urbà.
Vibracions en escala
D’un cap de setmana a Olot també es treu molt de suc, també en clau de diversió. En un altre eix més divers i menys introspectiu es van situar espectacles com Armour, el retorn d’Arno Ferrera i Gilles Polet després d’encisar-nos amb Cuir fa tres anys. De nou, un expressiu còctel que explora els límits entre esport, fisicalitat i l’homoerotisme, una combinació més despullada en el sentit literal, naked version. Un trio monumental de dansa acrobàtica amb moltes sensacions per emportar-nos a casa.
Entre les tradicions que es consoliden, la passejada en bicicleta de dissabte, o l’espai de conversa Sacejat, no remenat dinamitzat per Margarida Troguet i Marta Oliveres, un lloc de trobada entre artistes i públic servit en un ambient distès i carregat d’autoreferències a la “lògia maçona” del grup Tahoma 14, també a la història del festival, amb una posada en comú de les peces més recordades del Sismògraf. I com a cirera del pastís de dissabte, la SismoParty que ha trobat a l’espai el Torín una fórmula per ballar fins tard sense restriccions sonores, amb una glamurosa sessió de Josep Xortó i The Congosound Djs.
De nou, Sismògraf manté el nivell, una erupció amb rèpliques que pugen amunt en l’escala Richter, la mostra més divertida i coherent el panorama escènic català. A Olot el festival va seguir diumenge amb el combinat de peces Parc Nou en moviment i s’allarga fins dimecres 30 d’abril a través de les actuacions del Sismodansa que celebra el Dia Mundial de la Dansa.
Confiem que l’Ajuntament d’Olot també prengui nota d’aquest terratrèmol creatiu, mantingui i elevi el suport (mitjans i condicions) perquè aquesta mostra continuï fent-nos vibrar.
