Actualment podem veure a la cartellera teatral de Catalunya molts espectacles de teatre musical, una bona part en castellà. Sobretot si són produccions de gran format. D’aquí neixen uns tòpics, molt poc fonamentats: “Els musicals de gran format només funcionen si es fan en castellà”.
Potser val més la pena dir les coses pel seu nom. La majoria de vegades que les produccions catalanes trien el castellà, ho fan pensant en la futura o hipotètica explotació de l’obra a Espanya, i així economitzar en assajos un cop finalitzés la suposada temporada en català a Catalunya, en canvis de repartiment, en costos de traducció i adaptació de les lletres i el llibret, etc. Ho podrien dir, en lloc d’emmascarar-ho dient que en català no funciona o que no hi va gent. Fem una breu pinzellada històrica.
Del 1894 al 1908 va ser el moment d’efervescència del teatre líric català, encapçalat per Enric Morera, tot i que anteriorment ja s’havien fet espectacles d’obres d’aquest gènere, com L’aplec del Remei, de Josep Anselm Clavé (1858), o La nit al bosc, d’Apel·les Mestres i Josep Rodoreda (1883). El moviment encapçalat per Morera tenia la voluntat de ser una alternativa a la sarsuela castellana, que predominava entre les classes populars i que havia baixat la qualitat.
Entre les nombroses obres estrenades dins del teatre líric hi trobem La Santa Espina, d’Àngel Guimerà i Enric Morera (1906). Doncs sí, resulta que un dels himnes del país, aquell que comença dient “som i serem gent catalana / tant si es vol com si no es vol” és d’una obra de teatre musical català. Tothom ho sap, oi? No? Doncs comencem a detectar mancances en el coneixement del teatre musical de gran format en català. No es pot dir que no funciona si no es coneix. Per cert, de la seva lletra, el governador civil de Barcelona en va dir “himno representativo de odiosas ideas y criminales aspiraciones”, i en va prohibir la música i la lletra amb “castigo con todo rigor” per a qui la cantés. Ha calgut que passessin més de 100 anys —sí, més de cent anys— perquè tinguem una gravació íntegra de La Santa Espina, enregistrada el 2014 per l’Orquestra Simfònica del Vallès i la Polifònica de Vilafranca.
El 1917 trobem La Font del Xirineu, el primer cuplet en català, amb lletra de Rossend Llurba i música de Joan Suñé. Llurba va escriure aquell cuplet ple de dobles sentits perquè el català entrés al music-hall de l’època —llavors considerat com a un gènere frívol—, que podríem dir que era el gran format o el teatre de masses d’aquell moment. Llurba, que era molt conscient del desavantatge del català respecte del castellà en aquest camp, va treballar per arribar a les classes populars en català.
De la dictadura a la democràcia
Cal recordar també el genocidi i la destrossa que va suposar la dictadura franquista per a la cultura i la llengua catalana, dels quals encara ens estem recuperant. Dels creadors i artistes que ho van viure en van sortir diverses propostes i lluites que treballaven per mantenir la llengua viva. En el cas del musical, a finals dels anys seixanta, esquivant la censura, a La Cova del Drac de Barcelona (1965-1991), on s’hi reunien els components de la nova cançó, va ser on Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover van fer nombrosos espectacles que van anomenar cabaret literari, sempre en català, com Dones, flors i pitança, així com espectacles de varietats. S’havia de resistir.
Dagoll Dagom han deixat una petjada important en la història del teatre musical català de final del segle XX, i han creat professionals i obres de teatre musical, originals o importades, en català a Catalunya i en castellà al territori espanyol. Durant quaranta anys han rendibilitzat les seves produccions fent gala d’un segell català amb èxits de públic. A aquests èxits cal sumar-hi les produccions catalanes que havia fet Focus, com Estan tocant la Nostra Cançó, Memory i, per descomptat, els espectacles dirigits per Mario Gas, com A Little Night Music i el musical més premiat de la història de Catalunya, Sweeney Todd, que va rebre els elogis del mateix Sondheim. La fórmula existeix, aquí la teniu. Voler és poder. Som un país amb un alt potencial musicoescènic. D’aquí que en aquells temps s’instal·lés a Barcelona una multinacional del gènere, a la qual, val a dir-ho, no li va interessar gens el català —o no li ho vam saber explicar—, i, és clar, quan a Madrid empreses i institucions van fer revifar la Gran Via, hi van marxar corrents— mentre que aquí no es va saber revifar el gran format en català.
Del defecte virtut
A Catalunya no ens hem quedat de braços plegats esperant la trucada dels grans musicals. Vam crear un petit format en català amb una aparent salut de ferro. Quatre amics i amigues s’ajuntaven i hi posaven el seu temps i diners per portar un llarg nombre d’espectacles de la més gran diversitat musical, creaven professionals i companyies noves que adaptaven lletres de musicals per primer cop en català i nodrien de material nou les escoles d’interpretació, corals i grups amateurs per intentar suplir aquestes mancances i per poder interpretar els autors de musicals en català.
No ens hem quedat de braços plegats. Vam crear un petit format en català amb una aparent salut de ferro.
A finals de la primera dècada del segle XXI resulta curiós veure a les sales petites un musical amb quinze intèrprets, cosa que confirmava que a Catalunya no es va revifar el gran format. Aquestes petites produccions no trobaven cap teatre gran que els obrís les portes; era un moment en què també començaven a sovintejar les produccions de petit format directament en castellà, o encara més, es feien en un teatre petit de Barcelona en català i passaven a un teatre més gran de la ciutat, però en castellà.
Així doncs, si els catalans no fem teatre musical en català, qui el farà per nosaltres? Ningú. Ens falta conèixer la nostra història. Portem més de 150 anys sense entendre que cada passa que retrocedim costa molt de recuperar-la. Imagineu quin eslògan més cridaner si en lloc de repetir per segona vegada un títol en castellà ho féssim per primera vegada en català. Siguem valents.
