Ens endinsem en els orígens ja mítics del festival escènic més important de Barcelona.
Tornar a repensar els discursos i els mites del passat és sempre una tasca complicada, ja que no només es juga amb la dificultat de la recerca històrica, sinó que cal sumar-hi un element emocional. Ara, això no vol dir que hàgim de deixar-ho estar. Especialment en períodes històrics com la Transició, en què neixen les institucions i els sistemes polítics, socials i culturals que han arribat fins a nosaltres.
En el cas del teatre, el Grec-76 i l’experiència viscuda amb les manifestacions de l’any 1975 a Barcelona i el naixement de l’Assemblea d’Actors i Directors són les experiències més recordades d’aquells anys, però que no han estat revisades des dels estudis històrics. Un buit que en els últims mesos hem buscat omplir amb una recerca, els resultats de la qual aniran sortint a la llum.
Quan l’any 1975 esclaten les manifestacions per un conflicte amb el Sindicat Vertical a Madrid, el sector teatral català decideix sumar-s’hi. Cal recordar que ens trobem encara en plena dictadura, però la gran majoria de sales van tancar les portes. Les seves demandes, però, no van sortir del no-res. S’han escrit moltes línies sobre el teatre independent, i un element que de vegades s’obvia és que es va produir, en paral·lel a la renovació artística, una tasca de reflexió d’alguns dels seus representants sobre la crisi estructural que vivia el teatre, i hi van proposar solucions. Amb les manifestacions, aquestes reflexions individuals van passar a esdevenir col·lectives, i la sensació de canvi imminent era forta. Va caldre esperar a la mort del dictador per veure’n els canvis, i és que, amb la seva desaparició es va obrir un nou panorama. Es podia avançar cap a un nou país, calia lluitar per un sistema democràtic, i el sector teatral tenia clar que el canvi també li havia d’arribar.
Va ser en aquest context que el 1976 va néixer l’Assemblea d’Actors i Directors (AAD), de la qual, amb els anys, va sorgir l’actual AADPC. Suposava la unió del sector en una estructura assembleària i horitzontal, que més enllà de les propostes sindicals d’Adrià Gual no tenia precedents a Catalunya. Un Teatre Metropolità de Barcelona (TMB), un Teatre de Catalunya i una Llei de teatre específica per a Catalunya es van situar com a les seves grans reclamacions. Per tal de demostrar la capacitat organitzadora dels homes i les dones de teatre, l’AAD va organitzar aquell 1976 la temporada d’estiu de la ciutat, el recordat Grec-76. Una aventura intensa i força improvisada que va dinamitzar el clima cultural de Barcelona, amb espectacles produïts per la mateixa AAD i una presència destacada de les principals veus de la Nova Cançó. Una experiència de la qual volem assenyalar un parell d’elements, ara que el Grec celebra la seva nova edició.
Per un teatre al servei del poble
Un element que no s’acostuma a destacar en parlar del Grec-76, i que caldria reivindicar, és que, tot i que el sector teatral va ser capaç d’organitzar-se i de treballar per si sol, es van teixir un seguit d’aliances que tenen un gran valor. Amb elles l’acció s’arrelava en els canvis que es vivien al carrer. Al manifest de l’AAD s’hi van adherir, entre d’altres, l’Ateneu Barcelonès o el grup feminista ANCHE, però ens sembla vital assenyalar l’adhesió de totes i cada una de les associacions de veïns de Barcelona, que, en el context de buit de legitimitat d’un ajuntament que encara no era democràtic, suposaven l’eina de mobilització més gran de la gent de la ciutat. De fet, en el projecte de TMB es reservava a aquestes associacions uns llocs al patronat que havia de gestionar el projecte. El lema «Per un teatre al servei del poble», més enllà de la idea de pensar el teatre com a servei públic, també comportava establir vincles entre aquest i els moviments populars i associatius de Barcelona.
I és que en aquest sentit, els testimonis d’aquells dies, sigui en la memòria publicada per la mateixa AAD, sigui en les entrevistes que hem fet per tirar endavant la recerca que motiva aquest article, ens parlen d’un clima viscut als voltants del Grec on hi confluïen moviments de moltes característiques diferents, des d’associacions feministes fins a demandes veïnals, com l’obertura de llars d’infants o de moviments anarquistes i partits polítics d’esquerres, amb el PSUC com a moviment més actiu. Un clima d’efervescència política que identifica el moment de la Transició, especialment en aquells primers mesos. La sensació d’alliberament es combinava amb l’esperança d’un canvi inevitable. I des de l’AAD es volia situar el teatre com un dels caps d’aquesta lluita: per tal de tenir un sector teatral democràtic calia tenir un país democràtic. Les dues vies havien d’avançar agafades de la mà.
El Grec-76 i el seu llegat
Acostant-nos als cinquanta anys del Grec-76, el record del festival viu a cavall entre la visió idíl·lica d’uns dies fantàstics i la sensació d’oportunitat perduda per un sector que sembla que no ha estat capaç d’igualar les cotes d’unitat a les quals es va arribar. I és que el convuls final amb el qual es va concloure aquesta aventura, amb l’escissió d’una part de l’AAD i la creació de l’Assemblea de Treballadors de l’Espectacle (ADTE), n’ha embrutat el record. La idea d’una unitat que s’acaba per raons polítiques (concretament pel debat sobre l’adhesió, o no, a l’Assemblea de Catalunya, plantejada pel sector de l’AAD més afí al PSUC) no ens ha d’impedir veure que hi havia friccions prèvies. De fet, la decisió de celebrar aquesta temporada d’estiu no fou unànime, i l’AAD es dividia entre aquells qui apostaven per la demostració de força, que suposava feina immediata, i aquells que apostaven per no desgastar esforços i centrar-se a obrir el TMB a la tardor.
Una divisió que no responia només a factors polítics, sinó que mostrava projectes diferents per afrontar el canvi, amb mirades a curt o a llarg termini. Amb tot, el que trobem és un sector que va ser capaç de sumar forces malgrat que hi havia projectes diversos i punts de partida desiguals. Una experiència que va servir d’aprenentatge a la gent que hi va participar i que va deixar marca en forma de fet inusual i fins a cert punt màgic, recordat posteriorment en articles, converses i exposicions, com la que preparem actualment amb el Museu de les Arts Escèniques. El Grec-76 se’ns presenta com una experiència intensa, que difícilment podem encabir en aquestes línies i que, per començar a copsar-ne els matisos, han calgut molts mesos de recerca. Però ens ofereix un panorama complex, dinàmic i apassionat, en què les esperances de canvi es barregen amb els projectes personals i els límits propis i imposats. Una aventura que va demostrar la potència que pot adquirir un sector teatral unit per tal d’assolir un objectiu comú i que, malgrat el seu desenllaç, cal recordar i valorar. Davant una crisi que perviu i ha pres noves formes, potser el Grec i els seus encerts i errors ens poden ajudar a repensar les noves alternatives.
