Close Menu
Entreacte
    Facebook X (Twitter) Instagram
    • Nosaltres
    • Subscripcions a l’edició en paper
    • Publicitat
    Facebook X (Twitter) Instagram
    Entreacte
    • ACTUALITAT
    • PERSONATGES
      • ENTREVISTA
      • PERFIL
      • PROTAGONISTES
    • A FONS
    • AUDIOVISUAL
    • OPINIÓ
    Entreacte
    Estàs a:Inici»Història»Javier Tomeo, heroi teatral
    Història

    Javier Tomeo, heroi teatral

    Joan de SagarraPer Joan de Sagarra17 d'abril de 2024Actualitzat:17 d'abril de 2024No hi ha comentaris5 Minuts de lectura
    Vicente Díez i Josep Maria Pou a Amado mostruo (1989), de Javier Tomeo © Ros Ribas / MAE. Institut del Teatre
    Vicente Díez i Josep Maria Pou a 'Amado mostruo' (1989), de Javier Tomeo © Ros Ribas / MAE. Institut del Teatre

    Joan de Sagarra revisa una figura habitual, però avui oblidada, de l’escena del final de segle XX.

    Publicitat

    El juliol passat es van complir deu anys de la mort de Javier Tomeo a l’Hospital del Sagrat Cor de Barcelona. Tenia vuitanta anys. L’escriptor oscenc (nascut a Quicena) va ser el meu amic i veí. Durant un munt d’anys va viure a l’Eixample barceloní, concretament al carrer Roger de Flor, al número 231, a un centenar de passos del meu domicili al passeig de Sant Joan cantonada Roselló.

    Javier Tomeo va estudiar Dret –i Criminologia– a la nostra vella Universitat. Va treballar a l’Olivetti i va publicar les seves novel·les i relats a Barcelona (Anagrama) abans de convertir-se, per art de màgia, en una de les estrelles del teatre europeu de finals del segle passat. Javier Tomeo, entranyable personatge, criatura del nostre barri, estimat per les senyores, les nostres veïnes, que feia riure amb les seves ocurrències, unes senyores la majoria de les quals desconeixien que aquell habitual dels bars del barri –de la terrassa del Bauma a la barra de La Parra (ja no existeixen)– era una celebritat de l’escena europea.

    La primera novel·la de Javier Tomeo, El cazador, es publica el 1967. El seu èxit arribarà vint anys després, el 1988, amb El castillo de la carta cifrada, i el 1985 es produeix, amb Amado monstruo, la seva transformació en una de les tres estrelles del teatre europeu. Un cas insòlit, atès que Javier Tomeo no havia escrit ni escriuria cap peça teatral en la seva vida, excepte Los bosques de Nyx, un encàrrec de Miguel Bosé que es va estrenar l’1 de juliol de 1994 a la quarantena edició del Festival de Teatre Clàssic de Mèrida.

    Javie Tomeo © Anagrama
    Javie Tomeo © Anagrama

    El responsable de la conversió de Javier Tomeo en un heroi inesperat del teatre europeu va ser Jacques Nichet, un prestigiós director teatral francès que, després de llegir l’edició francesa d’Amado monstruo (editada per Christian Bourgeois), va trucar a l’editor demanant-li els drets per adaptar-lo al teatre i uns mesos després l’estrenava –Monstre aimé– a París, al Théâtre National de la Colline, dirigit aleshores (1989) per Jorge Lavelli. Sense Jacques Nichet és molt probable que el miracle teatral que va suposar per a molts de nosaltres –començant pel mateix Tomeo, que admetia:

    “Les meves novel.les són situacions dramàtiques amb un principi, un desenvolupament i un desenllaç. Pocs personatges, economia de paraules, situacions en temps real…”

    Tomeo ha desaparegut del mapa teatral barceloní, cap teatre no reposa les seves “obres”

    Pocs personatges, economia de paraules, situacions en temps real…”– la conversió del novel·lista en comediògraf, estrella del teatre europeu, no s’hagués produït. L’èxit de Monstre aimé va ser tan gran que va arrossegar una quarta part de la producció literària novel·lesca de Javier Tomeo als escenaris de mig món; un teatre que la crítica i els espectadors francesos van voler veure com un hereu de Beckett, de Ionesco, de l’anomenat teatre de l’absurd, alhora que convertien l’oscenc, el barceloní Javier Tomeo, en un autor seu, és a dir, parisenc. N’és una bona prova la representació simultània de tres de les seves “obres” en tres escenaris nacionals de la capital de França: el Théâtre de l’Odéon-Théâtre de l’Europe, el Théâtre National de la Colline i la Comédie Française. Com vaig escriure aleshores a La Vanguardia, una proesa que cap autor espanyol havia aconseguit fins aleshores, ni Fernando Arrabal, ni Federico García Lorca, ni el mateix senyor Pedro Calderón de la Barca.

    Diferents volums de Javier Tomeo
    Diferents volums de Javier Tomeo

    Reedicions i silenci sepulcral als teatres

    Amb motiu dels deu anys de la mort de Javier Tomeo, veig amb alegria que Anagrama recupera en un sol volum cinc de les seves millors novel·les, començant per Amado monstruo, i que Alpha Decay edita Vampiros alienígenas, un inèdit de l’escriptor. Ara bé, pel que fa al “comediògraf” Javier Tomeo, el silenci és absolut, sepulcral. Cap teatre no reposa les seves “obres”. Tomeo ha desaparegut del mapa teatral barceloní, com és el cas de José María Rodríguez Méndez –el famós Grec de 76, el de l’Assemblea d’Actors i Directors, es va tancar amb una de les seves obres, amb el teatre dret i l’autor de genolls, besant el públic (jo hi era)– o de Ramon Gil Novales, dos autors en llengua castellana, amics i còmplices de Ricard Salvat, de Carles Lucena, de Mario Gas, de Josep Maria Loperena, de Maria Aurèlia Capmany, de Fabià Puigserver…

    L’autor Jose María Rodríguez Méndez ovacionat a l’estrena de Bodas que fueron famosas del Pingajo y la Fandanga, al Grec de 1976 ƒ Pau Barceló / MAE. Institut del Teatre

    Comprenc que el Teatre Nacional de Catalunya no estigui per a tomeos. Al cap i a la fi, l’oscenc escrivia en castellà i no es considerava català, encara que sí barceloní de soca-rel. Llàstima que a Barcelona encara no hi hagi un teatre municipal. Penso que el Romea de Focus podria servir per al cas, encara que només fos perquè un actor de la talla de Josep Maria Pou, el seu director, va interpretar –excel·lent interpretació– el personatge de H. J. Krugger a Amado monstruo en la seva estrena al Teatre Principal de Saragossa (12 de juny de 1989). I l’Institut del Teatre? No fa res? Per què no un homenatge i una petita exposició, com va fer amb Papito Benet i tants altres?

    Lluís Homar i Carles Canut al cartell de Diàleg en re major (1996) ƒ MAE. Institut del Teatre
    Pepo Blasco a Històries mínimes (1997), de Javier Tomeo

    Per acabar, una petita anècdota. Amb el meu company Josep Roca, publicitari i escriptor, amic i veí com jo de Javier Tomeo, hem demanat més d’una vegada una placa al 231 del carrer Roger de Flor que doni fe que hi va viure Javier Tomeo; una placa com la de l’antic domicili de Jaime Gil de Biedma i altres escriptors barcelonins. La resposta ha estat negativa: “Aquest senyor no escrivia en català”, ens van dir a l’Ajuntament fa uns quants mesos. Sense comentaris.

    Publicitat
    Festival Grec història Javier Tomeo Joan de Segarra
    Comparteix. Facebook Twitter LinkedIn WhatsApp Email
    Article anteriorL’estatus dels artistes del futur
    Següent Article Poetes, paraules i transgressió
    Joan de Sagarra

    Cronista especialitzat en arts escèniques.

    Articles Relacionats

    La mort de Franco cinquanta anys després

    19 de novembre de 2025

    Tot recordant Mercè Bruquetas i Josefina Güell: el teatre com a escola de vida

    31 d'octubre de 2025

    Ser o no ser: la cultura davant del genocidi de Gaza

    18 de setembre de 2025
    Deixa un comentari Cancel Reply

    Publicitat
    No et perdis
    Auca 27 de novembre de 2025

    Elogi de l’intèrpret real

    Un debat tan artificial com els avatars que el provoquen: la suposada rivalitat entre el…

    Us enterraran a tots: un retrat de la generació teatral nascuda als anys noranta

    Oriol Pla, millor actor als International Emmy Awards per ‘Yo, adicto’ 

    Draps, colonialisme i suïcidis rituals

    Segueix-nos a les xarxes
    • Facebook
    • Twitter
    • Instagram
    On aconseguir Entreacte?
    Edició paper
    Núm 230 • Tardor 2025
    Publicitat

    L’única capçalera en català especialitzada en arts escèniques i audiovisuals. Entrevistes, reportatges, notícies, agenda... Tota la informació del sector del teatre, el cinema, les sèries i el doblatge a Catalunya.

    Editat per:
    AADPC
    Facebook X (Twitter) Instagram
    Últims Articles

    Elogi de l’intèrpret real

    Us enterraran a tots: un retrat de la generació teatral nascuda als anys noranta

    Oriol Pla, millor actor als International Emmy Awards per ‘Yo, adicto’ 

    CONTINGUT
    • ACTUALITAT
    • PERSONATGES
      • ENTREVISTA
      • PERFIL
      • PROTAGONISTES
    • A FONS
    • AUDIOVISUAL
    • OPINIÓ
    • Ajuntament de Barcelona
    • Generalitat de Catalunya
    • Cobierno de España
    • +34 93 231 14 84
    • entreacte@aadpc.cat
    • publicitat@entreacte.cat
    • © 2025 Entreacte
    • Nosaltres
    • Subscripcions a l’edició en paper
    • Publicitat

    Escriviu a sobre i premeu Intro per cercar. Premeu Esc per cancel·lar.