Sobre com la normalització lingüística imposa un estàndard que oprimeix les creativitats perifèriques.
El català, llengua de 10 milions de parlants i eina configuradora de la identitat nacional. Idioma que és símbol de resistència popular, preservació de la tradició i riquesa social del país. País al qual, pel que fa a indústries culturals, més de la meitat dels ciutadans semblen no gosar de pertinença.
En comunicació i cultura, l’existència d’organismes reguladors amb la missió de protegir l’idioma és garant de la vitalitat d’aquest. No obstant això, la subversió de la diglòssia hauria assolit el seu objectiu amb un cost massa alt: la difusió d’un model monomòrfic, en què formes codificades del català central no resulten representatives de la pluralitat que ens enriqueix.
I si la millor intenció de normalització lingüística desemboqués a imposar un estàndard que oprimeix les creativitats perifèriques? I si tenir el català com a llengua nadiua actués com a barrera d’accés a artistes de varietats estructurals divergents de l’hegemònica?
Produir art en (el teu) català et converteix en regionalista, antisistema i ’dissident de l’idioma’
La llengua és, per definició, la suma de tots els dialectes, malgrat que institucions nacionals que diuen promoure la cultura ho oblidin estratègicament. L’estàndard del català (amb tota bona pretensió que neutralitzar la diversitat per afavorir l’enteniment pugui tenir) es va concebre integrant les cinc grans parles del territori.
Però el còctel ortològic s’ha aigualit, rebaixat per la varietat geogràfica debatiblement majoritària, malgrat que és sens dubte la més influent. I aquest aparell comunicatiu massiu –del qual el teatre forma part–, amb la difusió de la llengua com a règim estatutari, i arrelat a la capital, n’és causa i conseqüència. Un uròbor del fet que produir art en català (però en el teu català) et converteixi en regionalista, antisistema i dissident de l’idioma.
La presència catalana a les indústries culturals és desigual, i si bé sectors íntegres romanen catalèptics malgrat la cura governamental, l’oferta teatral es consolida com a base des de la qual tractar de generar demanda. El català, “malalt crònic en política, societat i filologia”, gaudeix d’un gens menyspreable 60% de predominança a cartellera… Però fins a quin punt aquesta victòria beneficia tots els creatius?
La problemàtica, denunciada per artivistes com Brigitte Vasallo o Juana Dolores, rau quan la inversió en normalització es planifica viciada per un centralisme que estratifica els parlants segons sa procedència. I, aquí, ni l’argument demogràfic justificaria la imposició del barcelonès com a accent de prestigi, puix que els parlants de la seva àrea també resulten exclosos, per representar la varietat xava que ni abanderats pancatalanistes consideren prou catalana. Avui, a l’expresident Pujol, amb l’afirmació que “és català tot aquell qui viu a Catalunya i en vol ser”, li respondrien en pòdcast.
Representativitat lingüística
La cultura pertany a tothom, però resulta paradigmàtic que solament el 0,5% de presentadors a TV3 es comuniquin en dialectes de bloc occidental. En aquest context, gaudir de muntatges contemporanis en què varietats estructurals pugin a escena sense estereotipar personatges bufons com a pagesos de Lleida o burgesos de Vic és tan valuós com estrany. I encara més quan de la competència en representativitat lingüística no se’n corresponsabilitza actors ni directors… si a uns se’ls exigeix adequar cos o psique a la realitat del personatge, a d’altres la qualitat de tot signe semàntic que intervingui l’escenificació.
A l’Estat espanyol, per herència cultural franquista, pretenem que tothom s’expressi igual
Al sector anglosaxó existeix el dialect coach, però a l’Estat espanyol, per herència cultural franquista, pretenem que tothom s’expressi igual. I no es tracta de forçar que els personatges incorporin formes d’arreu, sinó de comprendre que en la majoria de casos no afectaria més que positivament que açò succeís.
La llengua acceptada com a culta no ha d’esdevenir, necessàriament, la llengua de la cultura, i l’estàndard impulsat verticalment tampoc pot constituir representació mediàtica unitària d’un idioma que es manifestarà amb caràcter geogràfic, social o històric. Per què haurien els dramaturgs de renunciar a la seva expressió personal en favor d’una escriptura institucionalitzada, però que no pertany, veritablement, a ningú? L’estàndard literari caldria entendre’s com a opció d’adequació a disposició del creatiu, en igualtat de condicions que els estàndards usuals (i fins i tot les formes no normatives); d’acord amb criteris, si es vol, metonímics, però en cap cas polítics o econòmics.
No és possible defensar el teatre en català quan hi negues la vinculació al gruix de catalans. Una declaració tan evident com agosarada, en un sistema que fonamenta sa identitat nacional en el reclam democràtic. Exigir l’estandardització o l’ostracisme dels artistes considerats com a perifèrics pels qui habiten el privilegi perpetua l’immobilisme d’una llengua que hauria de celebrar la diversitat.
És palès que la capitalitat barcelonina recrea dinàmiques repressives que lingüistes nacionalistes recriminen al centralisme espanyol. “És que la majoria d’espectacles s’exhibiran a Barcelona”… I potser, aleshores, cal encetar un altre meló.
