Sobre el concepte d’avantguarda escènica i les seves formes actuals.
Els avantguardistes s’inventen coses que no segueixen allò establert. Els seus atacs poden ser contra la bellesa, l’amor, la psicologia, el cànon, el decòrum, la moral dominant, la imitació, la lògica o el benestar. Només creuen religiosament en l’originalitat. Els que es dediquen al teatre acostumen a fer accions irracionals, a expressar-se amb un llenguatge que fuig dels estereotips i a rebatre la trama aristotèlica amb fragments i finals penjats.
Els bojos i els marginats els cauen bé; i els actors dividits, també. Els encanta deconstruir els clàssics. I, sobretot, apartar-se de la massa. Com diu Gabriel Alomar al seu manifest futurista: “FIAT, Sies TU! Sies únic! Contradiu! Deixa de ser els altres! Crida i esvalota! Dissent de la multitud! Viu!”.
L’avantguardisme té més de cent anys, però està en forma. Primer va ser minimalista: en lloc de decorats realistes, un drap negre; els diàlegs banals substituïts per aforismes, i la dotzena d’actors reduïts a un parell (una reducció obligada pels diners avui dia). Mentre uns optaven per l’existencialisme, d’altres posaven en escena filmacions, atrets per l’últim. Des de “les mil escenes en una” de Gordon Craig dels anys vint ha plogut tant que ens hem cansat dels audiovisuals. Robert Lepage fou el més in amb les seves pantalles. Ja no. Un recurs barat gairebé d’aficionats. No és que ara l’avantguarda vagi contra l’avantguarda. No és una retractació ni un demanar perdó al teatre costumista. És un cansament de formes que cal renovellar seguint l’esperit experimental. Aquest seria el sentit de la caixa austera d’Àlex Rigola amb els actors a sang. Parafrasejant Rothko, podríem dir que el teatre capdavanter no es basa en l’experiència, sinó que és una experiència. Quan el surrealista Benjamin Péret estreny la mà una hora i mitja a un amic en una exposició està més enllà del ritu de la cortesia. Està fent dadà.
Els avantguardistes han de riure dels clixés i dels mainstreams. One song (2022) és la resposta als musicals comercials ensucrats. A la peça rockerogimnàstica de Miet Warlop es toca trenta cops un dol que no se’n va. Els actors s’esgoten en escena. Res a veure amb fantasmes d’òpera. Quan hi ha massa dramaturgs lacònics surt un Carles Santos i aposta pel barroc. Quan l’absurd ho ennegreix tot, es camina cap a un lloc més cínic. Cansat de velles fórmules, als anys vint Sebastià Sánchez-Juan fa peces ràpides i humorístiques. El seu experimentalisme el du a imaginar obres sense actors. Les recerques teatrals són nombroses, com han estudiat a bastament Francesc Foguet i Andreu Gomila. Mercè Saumell ho resumia així el 2006: “Els dramaturgs van renovar el seu propi llenguatge i el van acostar a la parla quotidiana (The Young Angry Men), el van fer més ritual (Genet, Arrabal i Koltès), en van buscar tant l’essència (Beckett) com la musicalitat (Bernhardt) o el van deconstruir (Müller)”.
El teatre clàssic representa una ficció, el modern la presenta, i Azkona&Toloza explica la no-ficció
Per no repetir els capdavanters que analitzo a La cadira trencada, entre els més recents escolliria Albert Arribas parodiant les cursileries de Rusiñol a Orationibus #SR, 2018, així com la posada en escena del seu Händel del 2021 on el caos de l’escenari s’alia amb la música barroca. També destacaria el teatre documental d’Azkona&Toloza que s’ha representat al Lliure. A Tierras del sud (2020), els autors fan de maputxes brechtians que són perseguits a la Patagònia. I el més important: reivindiquen el narrador prohibit i, en lloc de representar, expliquen, cosa que està molt penada. Ja tenim el tercer pas que, més que tancar, se surt per la tangent. El teatre clàssic no explica una ficció: la representa. El modern no la representa: la presenta. I l’actual d’Azkona&Toloza no la presenta, sinó que explica la no-ficció.
Escepticisme i màgia
En el camp metateatral assenyalaria quatre baules interpretatives de Terra baixa (1896). La primera, la del bon salvatge; la segona, la lectura anticapitalista de Fabià Puigserver del 1990 (la xarxa amb pans gegants a punt de caure accentuava la lluita de classes). La tercera, la del 2014 quan Pau Miró li treu ideologia i n’accentua el triangle amorós amb una estratègia que no és avantguardista però sí fregolista. Una obra de repertori tòpica reïx gràcies al virtuosisme de Lluís Homar que en fa tots els papers, amb la qual cosa se’n resta realisme.
La quarta baula seria la més trencadora. El 2022, Roger Bernat es posa com a objectiu fer una mala obra de teatre per tal de caricaturitzar la tradició carrinclona associada amb Guimerà. En lloc de muntanyes romàntiques, impera la tecnologia del verbatim. No es busca grans actors, sinó gent que repeteixi com un lloro el que surt dels auriculars. A més de parodiar el passat, Bernat critica la postmodernitat superficial i falsificadora.
Per compensar aquest escepticisme, hi ha companyies com Baró d’evel que creen màgia teatral seguint l’estela del teatre sintètic de Taïrov. La filosofia dels seus fundadors, Camile Decourtye i Blai Mateu, és: fragilitat, curiositat, metamorfosi, fusió de fronteres. Hi ha la poesia visual, l’humor de Keaton, el circ, l’art, els vestuaris de guix que es trenquen, les àries de soprano, el rock, les enteses amb el cavall. Un teatre antropològic ple de sorpreses flotants.
El nou corrent interactiu s’ha vist a la Beckett en Salvació total imminent immediata terrestre i col·lectiva (2019), de Tim Crouch, amb l’espectador convertit en personatge d’una secta apocalíptica. A cadascun se li donava un llibre amb el guió per poder-hi intervenir.
Les còpies són pitjors que l’original
Ser intempestiu
Last but not least, voldria fer esment del Macbett de Ionesco. Tot i tractar-se d’una obra de 1972 arrelada en una altra de 1606, la seva estrena el 2022 al Teatre Nacional no podia ser més actual. Costa superar Shakespeare, però Ionesco revestint la tragèdia d’absurd ho aconsegueix. La direcció de Ramon Simó fou esplèndida, per no parlar de Joan Carreras i de l’escenografia de Bibiana Puigdefàbregas. Quina gran idea que les bruixes visquin als contenidors de la brossa! Que ben pensat, Ionesco, que Lady Macbett en sigui una! Malgrat que dèiem que no s’ha d’abusar dels audiovisuals, les òptiques anamòrfiques de Red Hong Yi feren uns espectres molt escaients. A propòsit del verbatim del Bernat, se’ns feia palès que les còpies són pitjors que l’original. Passa igual amb Banquo fent de Macbett, amb Macol superant en maldat Macbett i amb tanta de gent que imita el que es porta.
En canvi, els dramaturgs que investiguen actuen com els poetes experimentals: la fugida del jo, la barreja de codis, la consciència del llenguatge, els sobreentesos, la ironia, el joc i el trencament del discurs que Margalida Pons analitza tan bé. També comparteixen la filosofia dels compositors avantguardistes: salts inesperats, infringir regles, fer dissonàncies, preparar una tonalitat i acabar fent-ne una altra, fer clústers que sonen alhora, construir dinàmiques amb entitat pròpia. A aquest treball formal, el teatre atrevit hi afegeix la crítica implacable. Com deia Roland Barthes: “Ser contemporani és ser intempestiu i passar comptes al teu temps assenyalant-ne el negatiu”.
