Mentre s’aixeca el teló, ens fixem en espectacles que probablement marcaran el pròxim curs Auca#126
Retrovisor
Tot i que una generosa representació de teatres es manté oberta a l’agost, ja comença a sentir-se el perfum de la pròxima temporada. Mentre esperem que s’aixequin tots els telons de Barcelona i més enllà, alguns debats ja escalfen el curs vinent. Un reportatge d’Ibana Piñero assenyala les nombroses reposicions que han d’arribar a partir de setembre, mentre el crític Gabriel Sevilla alerta del perill de crear “temporades-retrovisor”. Jaume Forés Juliana analitza la controvèrsia en un article a Núvol: les reposicions ajuden “a fer més sostenibles les produccions, garanteixen estabilitat laboral en un sector altament precaritzat i incrementen les possibilitats que les obres arribin a un públic més ampli ajudant a cultivar allò que anomenem «imaginari cultural col·lectiu»”. Ras i curt.
Tornar
Quin potencial té una obra com Jauría a una ciutat com Barcelona, només vint mil espectadors? Caldria erradicar l’acomplexament d’un teatre només per a minories, apostar per muntatges que puguin estar en cartell no una sinó diverses temporades i fer-ho, a més, fora de les fronteres de la comercialitat de les obres de bulevard i els musicals. Costa molt aconseguir un fenomen fan com el de La Calòrica, o l’efervescent boca-orella de L’imperatiu categòric de Victoria Szpunberg. Moltíssima gent es va quedar sense veure Tots ocells d’Oriol Broggi, la Poncia de Lolita, Les mans de Llàtzer Garcia i fins i tot una obra tan punyent com Altsasu, de María Goiricelaya, només es va programar dos dies al Grec de 2023, cas semblant a En mitad de tanto fuego, d’Alberto Conejero, que per sort torna a l’Akadèmia. La sobredosi d’estrenes –hormonada per un marc de subvencions addicte a la novetat– no té sentit ni és sostenible. Una cartellera sana i oxigenada és capaç d’arribar a tot el seu públic potencial, que ha de ser el més ampli possible. I un altre dia parlem d’un hàbit per implementar: repetir funció en les obres que ens han agradat.
Nou de trinca
I que no tot són reposicions, ni de bon tros. Mentre els privats rendibilitzen les inversions amb el rescat de muntatges, els teatres públics fan el que han de fer, estirar el carro de les novetats. Lluny d’estancar-se, La Calòrica i Victoria Szpunberg ja preparen noves propostes, La brama del cérvol al Lliure i La tercera fuga al TNC, respectivament. També en el nivell de les altes expectatives, L’aranya, el Guimerà de Jordi Prat i Coll, i el musical de nova creació Ànima, ambdós a la Sala Gran. Al centre de la diana també figura el tret de sortida del nou Lliure de Manrique, La gavina, tota una declaració d’intencions poètica i formal, així com L’Herència, de Matthew López i Josep Maria Mestres, un altre gran format imperdible de la Fabià Puigserver. Sortint de Barcelona, première a Temporada Alta de la nova versió d’Un matrimoni a Boston de Mamet gairebé vint anys després, amb Emma Vilarasau fent el traspàs del rol d’Anna Lizaran. Estrenaran textos alguns dels pesos pesants de la dramatúrgia local com Jordi Galceran (Turisme rural), Guillem Clua (Mort d’un comediant), Josep Maria Miró (La majordoma) i Jordi Casanovas (Allà lluny hi ha una caseta). I també esperem amb candeletes les noves obres de directores en plena forma com Alícia Gorina (Electra), Glòria Balañà (Anatomia d’un suïcidi) i Lucia Del Greco (Pura passió). En la categoria de sales que despunten, es presenten irresistibles totes les estrenes del Heartbreak Hotel, n’hi ha per sucar-hi pa. De novetats, no ens en cansarem.
Seguiment
Cal molt de temps per consolidar un fenomen fan com el de La Calòrica, però altres artistes i companyies no es queden curts en el seu camí per consolidar un llenguatge propi que atrau una munió de seguidors. Després del girat Travy, molt esperat el nou treball d’Oriol Pla en companyia de Pau Matas, Gola. Unions que donen fruits com la de Les Impuxibles amb Pablo Messiez, que a Caramel tractaran un tema espinós, les substàncies addictives. La companyia El Eje fa un merescut salt de pantalla ocupant la plaça de residents a la Beckett, on reestrenaran Euforia y desazón, de Sergio Boris. Incombustible Sol Picó, que no només presenta un gran format de carrer a Tàrrega, també tindrà temps per tocar el tema de la immigració a Macarron Power. I tot això quan encara no han presentat programació completa la major part de les sales. Sobre el paper, la temporada pinta engrescadora. El públic, com sempre, acabarà decidint si anem cap a l’eufòria (amb reposicions o sense) o es prolonga l’estancament.
